Davant del començament d’una nova etapa apareixen preguntes que ens mobilitzen: quin és el sentit de les nostres vides, cap on anem o on volem anar-hi. En realitat, la vida té sentit, no cal “donar-li’n”. La tasca és, precisament, descobrir-ho. Per això, la vida sempre és valuosa.

Tots els éssers humans tenim un sentit imprescindible, un prioritari o diversos, però quan parlem d’imprescindible, pensem en allò que fa que fixem els nostres objectius prioritaris. Per exemple, per a un pot ser tirar endavant els seus fills, responsabilitzar-se’n, alimentar-los, donar-los estudis, educar-los, per a un altre pot ser la seva empresa, portar-la a un creixement, que sigui cada dia més gran. Com es veu el sentit està clarament unit als objectius. A través dels objectius que ens marquem, donem i complim el sentit a la nostra vida. Aquest mateix raonament ens serviria per a l’empresa.

La vida és un regal. Viure és una alegria, un do gratuït, que hem d’agrair dia a dia. Tant més, quan veiem els qui pateixen, moren d’hora, pateixen solitud o pobresa. Però la vida és do i tasca. Perquè és feina, es viu millor, és més feliç, regalant vida als altres; fent que altres participin d’aquesta mateixa alegria. Són molts per als quals viure és més una desgràcia que una benedicció. Pateixen malalties, solitud, pobresa, incomprensió. Només compartint la nostra vida amb els altres, ella adquireix el seu veritable sentit. I el veritable sentit es troba amb els altres, no destorba, no molesta, i no demana res, ho dóna tot. Si no canviem de costums, ens buidarem forçosament. I en cadascú hi ha la clau per no defallir, per no transformar-se en un autòmat, esclau dels seus compromisos, agendes, horaris.

Només omplint l’ànima compartint més amb els altres, descobrint el millor de l’altre, finalment podrem viure millor, ser més solidaris i més feliços. No comprenem que la vida, la nostra vida, la de cada ésser humà, transcorre en una cinta transportadora que sempre va cap endavant i no s’atura.

El temps passa i s’atura sense importar quina sigui la nostra posició a sobre. Podem estar de cara o de costat, de peu o asseguts, i fins i tot caminar cap enrere com volent retrocedir i guanyar una mica de temps , però això no passarà. No esperem a demà, a la setmana vinent, a l’any que ve. Tenim l’obligació d’escoltar-nos, de sentir-nos, de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, de retrobar-nos, seguir el nostre camí. Perquè la vida és ara!