Parlem amb Quim Mandado, veu i baix de Los Guardians del Pont (ex-Sangtraït). Els LGP, que compten amb una llarga trajectòria dins del món del rock dur i el heavy metal en català, són Quim Mandado (ex Místic i Sangtraït), en Joan Cardoner (ex Terratrèmol, Rockson i Místic) a la guitarra i cors, i en Martín Rodríguez (ex Rockson, Místic i Sangtraït) a la bateria.

Què us va moure a retrobar-vos el 2009 per crear LGP?
Ja saps que els músics no deixem mai la música. Va arribar el moment que en Martín necessitava fer un grup i tornar a tocar, així que es va posar d’acord amb en Joan Cardoner (que ja estava preparant un altre disc en solitari) per fer un grup i sortir a la carretera una altra vegada. Quan faltava una setmana per entrar als estudis per enregistrar-lo van venir a buscar-me per veure si volia entrar a formar part del grup. Les cançons i les lletres ja estaven fetes i cantava en Joan. A mi em va semblar bé però els vaig posar la condició que jo no volia ser el cantant de LGP, em diverteixo més si només toco el baix.

Però la cosa es va capgirar…
Sí, més endavant, i quan ja preparàvem les cançons pel segon disc ‘Sancta Sanctorum’, en Joan va tenir una sèrie de problemes personals que li impedien cantar com LGP mereix i, al final, com sempre, em van convèncer per que cantés jo. Ho vaig acceptar amb la condició que les lletres fossin en català. És així com un grup que va començar com una evolució de «Rockson» es va convertir en una evolució de «Sangtraït»

De quines muses beuen els vostres temes?
És difícil poder concretar-les, però bàsicament és el nostre dia a dia i el dia a dia de la gent que ens envolta. També toquem temes històrics o mitològics, i també fets i situacions de caire més aviat èpics. Aquest és un recurs d’estil que ens agrada molt.

A què es deu aquesta diversitat creativa?
Som gent a la que ens agrada superar-nos i créixer a tots nivells, i a nivell musical també. Aleshores som prou oberts per acceptar idees de qualsevol dels tres per millorar les nostres composicions. Com que cada un de nosaltres té una manera pròpia d’entendre la música, això ens fa ser diversos i variats. A més també ens agrada no repetir-nos gaire, aquesta diversitat la busquem amb tota l’ànima.

Com viviu els directes?
Anem a passar-nos-ho bé. És la millor manera d’encarar qualsevol concert, i així ho fem! Només si ens ho passem bé nosaltres podem transmetre la força i l’energia que hem de donar per que la gent que ens ve a veure també s’ho passin bé. I em sembla que, de moment, podem estar molt contents amb el resultat. Si no ho aconseguíssim ja no valdria la pena seguir tocant, perquè el que ens fa seguir és veure que la gent canta i s’ho passa bé amb les nostres cançons.

Quin és el vostre públic més de 30 anys després?
Segueix sent un públic semblant al que teníem en l’època de Sangtraït, gent a la que li agrada la música potent amb melodia. Molts havien estat seguidors de Sangtraït, lo qual és molt lògic, ja que LGP és una evolució o actualització del que feia Sangtraït. Tingues en compte que el cantant, el baixista i el bateria, són els mateixos en els dos grups. Per altra banda un segment força important dels nostres seguidors són gent que no havien pogut anar mai a cap concert de Sangtraït, però que els hagués agradat molt poder-hi anar.

Creieu que podeu arribar a més gent?
Només ens falta poder arribar als més joves, que els pot agradar el «heavy» o el «metall» però que per la situació en que es troba la música al nostre país, no saben ni tan sols que existeixen grups que fan «metal» a Catalunya. Vull fer una referència al que em sembla un mal favor a la cultura catalana, i és que per interessos que desconec, el mercat musical està capat i a través dels mitjans de comunicació més potents només es donen a conèixer grups que fan tots un mateix tipus de música i no es dóna opció a la diversitat musical.

Com recordes l’anterior gira amb ‘Rockferatu’?
Molta feina, molts concerts. Va ser un nou començament, començar de zero i donar-nos a conèixer com si fóssim uns absoluts desconeguts, però ara ja està fet i ens ho prenem amb més calma.

On us portarà el nou disc ‘Sancta Sanctorum’?
De dret a l’infern… (riu).

Creus que hi ha un ressorgiment del rock dur i heavy metal català?
Perquè hi hagi un ressorgiment primer hi hauria d’haver hagut un sorgiment i després un ensorrament. Em sembla que no és el cas. Sempre hi ha hagut grups que han fet «heavy» o rock dur però que els ha costat molt arribar a la gent (Lorien, Vidres a la sang, Carles Serra, Icestorm, Àspid, Ammoniac, Gra Fort, etc…) perquè sembla que el país s’enfonsaria si el jovent pogués escoltar aquest tipus de música. I actualment les coses segueixen exactament igual.

Gràcies, Quim. Esperem que per fi arriba aquest sorgiment tan esperat per molts.

Entrevista: Ramon Texidó | Foto: Manel fotògraf