Tenir les nostres motxilles sempre, perquè estan i estaran a les nostres vides, ja és hora de desfer-se de les motxilles de records i del dolor que al seu moment et van deixar amb el cor destrossat.

Cal saber llençar-la a un lloc on no la trobis. O guardar-les al fons del teu cor, perquè no es pot viure sense passat però de cadascú depèn que aquest passat el prenguin com a experiència i no ho facin part de les vostres vides avui mateix.

Al nostre interior sempre portarem motxilles on guardem alegries, il·lusions, penes i tots els sentiments que el nostre cor un dia recull. Algunes són boniques i plenes d’amor, però al cap i a la fi també són motxilles i també pesen.

I entre una motxilla i l’altra, vivim la vida amb molta inquietud i ansietat pel futur, amb massa pes per a les nostres vides.

El demà? Qui sap què serà del futur. Ningú no coneix el dia del demà. Encara no s’ha escrit, no se sap com serà, així que millor no t’angoixis al matí, viu un dia alhora, seràs més feliç així, i les teves càrregues seran més lleugeres.

Hi ha el dia i la nit, gràcies als que podem recobrar les nostres forces per poder afrontar el demà que també serà un dia nou i irrepetible. Només tenim un dia a les nostres vides, fem del nostre avui el més gran i si patim fem-ho amb la clara convicció que el superarem perquè només així aprendrem a viure la vida.

Sempre que tinguis de prendre una decisió relativament important a la vida, pregunteu-vos, quin és el preu que haurem de pagar per això?

Volem pagar-ho?

Viure es vibrar i sentir, és estimar i gaudir, és observar i superar, és donar i acceptar, és comprendre que el nostre temps és l’únic que posseïm per realitzar plenament el nostre ésser.

La vida pot ser dura, pot tenir inconvenients, pot no ser com voldríem que hagués estat, però cal viure un dia alhora, AVUI pot ser millor.