Ningú pot estar segur de qui i quan es va donar el primer petó de la història humana. Simplement no hi ha registres d’aquest màgic moment en l’evolució de l’home. Crec que la persona humana va ser creada per a la relació. Diríem que som éssers en relació, i això vol dir que necessitem de forma ineluctable comunicar-nos. De no poder fer-ho ens sentim amenaçats i buits. L’aïllament ens amenaçaria de mort.

Algú que tingui una deficiència física, com pot ser la paraula, podria comunicar-se, i amb això, relacionar-se amb els altres a través de gestos, signes. Del que ens importa parlar ara, el petó entra dins d’aquesta forma de diàleg o comunicació.

El petó es produeix quan les paraules ja res o poc han de dir. Les persones i els seus cossos necessiten gestos que arriben més a dins que les paraules. I aquí apareix el petó. Un petó que com les mateixes paraules pot ser veritable o fals. Pot respondre a aquest diàleg obert entregat, sincer, fidel i comprensiu.

Un diàleg al descobert, on res s’amaga i on el petó fa de segell que ho testimonia i ho sent des del més profund del seu cor. Diríem que el petó fa de signatura notarial responsable entre les dues persones. Un petó que només es comparteix després d’un diàleg obert, sincer i comprensiu.

Però també hi ha l’altra part, la del petó amb doble intenció. La del petó que busca la luxúria i per tant l’engany. Prèviament el diàleg verbal ha estat fals. Les paraules demagògicament han dit i expressat el que no senten, i el petó, l’última paraula i meta de la rúbrica del diàleg torna a mentir. No es busca el compromís, la veritat, la vida, sinó que es vol el gust, el superficial, el moment de plaer, la mentida, l’aprofitament o el propi egoisme.

Però també hi ha un altre tipus de petons que sense pretendre ser falsos són immadurs, com les llavors al peu del camí, sense arrels profundes. A les primeres de canvi, amb els primers raigs de sol són escalfats i es cremen. Són petons infantils, irresponsables, que no aguanten llavis malalts o ferits pel temps. I trenquen aquest segell que l’avala i que el defineix com petó, petó d’amor.

El petó és una arma de doble tall, i com a tal necessita temps, maduració i sobretot diàleg. Un diàleg que el faci madurar amb sinceritat i comprensió. Un diàleg que li doni temps per assentar-se i ser capaç de que quan besi es doni amb la intenció de donar, encara que donant es rep. Només així serà un petó de veritat. el primer petó és un do molt desitjat. Molt desitjat com es volen tots els  seus somriures les seves mirades, els seus moments.