Em va sorprendre saber que quatre habitants de la petita localitat tarragonina d’Arnes van morir al camp de concentració de Mauthausen a la segona guerra mundial. Em direu que, tot i que tràgic, perquè és tan important aquest poblet que no devia passar dels 1.000 habitants a l’època. En l’àmbit general en res, en el particular perquè un dels morts, Joaquín Moliné Pallarés, era el meu avi. I va morir en aquest camp de concentració nazi amb 45 anys, l’edat que casualment tinc jo ara. Com els altres habitants d’Arnes eren republicans que van fugir a França amb la derrota del seu bàndol a la guerra civil espanyola. Temien les represàlies franquistes i en això no es van equivocar. Durant la guerra civil espanyola i el franquisme es van executar prop de 100.000 republicans. Segurament, els hauria tocat el rebre. Quan van arribar a França la rebuda va ser de tot menys calorosa ja que van ser internats en camps de refugiats. Alguns van morir a causa de les malalties o la gana. Entre ells la dona de Joaquín Moliné, la meva àvia: que va morir de diftèria. Ja ho he explicat força cops: els francesos van enrolar molts republicans en batallons de treball a l’inici de la segona guerra mundial. I un nombre significatiu van ser fets presoners pels nazis i transportats a camps de concentració: sobretot Mauthausen. Preguntat el ministre d’Afers Exteriors espanyol de l’època, Serrano Suñer, pels nazis que havien de fer amb aquests presoners espanyols, va dir que fessin el que volguessin. Per quasi ningú és important però a mi aquest gest miserable ho és encara més perquè la mare del jerarca era de Gandesa, una localitat propera a Arnes.

I ja està la rememoració del passat. Joaquín Moliné va morir al 1942. Temps després es diria que mai més es repetirien aquests crims. Per les notícies, perquè només ho sé per les notícies, ens hem assabentat de la guerra civil siriana. Milions de refugiats fugen del país i la resposta europea és similar a la dels francesos de l’època: prevenció, por i acolliment dels emigrats obligats amb compta gotes. No deixo de pensar que entre els molts morts a Síria hi ha gent molt semblant al meu avi i vull creure que aquest cop serem diferents i haurem après la lliçó. Sí, no hi ha nazis o comunistes sanguinaris però està la dictadura de Bashar Al Assad o Estat Islàmic, que són potser igual de criminals però menys mortífers (per manca de mitjans). I hi ha altres víctimes de la diàspora que tenen els mateixos somnis dels meus avis. Viure en un món més pacífic i millor. I està en les nostres mans que demostrem que hem après de la història: o intervenint a Síria o ajudant els refugiats o les dues coses. Malauradament, no sembla que haguem après res.