Quan volia ser astronauta

Tenia 10 anys i a l’escola on anava ens van fer el que anomenaven una sessió de lectura. Hi havia diversos llibres i podíem llegir el que volguéssim o començar a fer-ho. L’objectiu és incitar-nos a la lectura i amb mi ho van aconseguir. Perquè per pura casualitat el llibre que vaig començar a llegir va ser la selecció dels primers contes de ciència-ficció de l’escriptor nord-americà Isaac Asimov. Explicava la història d’un noi jove, que crec que s’anomenava Stanley, que anava en una expedició d’un futur no gaire llunyà a Ganimedes. Allí els humans s’enfrontaven a uns monstres i els derrotaven. Vaig acabar aquesta lectura amb un gran amor pels llibres, el qual no he abandonat. També volia llegir més sobre Isaac Asimov i per extensió la ciència-ficció. Ah, i volia ser astronauta com l’Stanley i abandonar el planeta i descobrir altres planetes, altres estrelles. S’estranya algú que una de les meves sèries preferides fos, temps després, Star Trek on l’argument és les aventures de la nau Enterprise que viatja allà on no ha anat mai cap home. Temps després vaig començar a abandonar el meu somni de ser astronauta. La realitat es va imposar i vaig adonar-me que només alguns pocs elegits podien ser-ho i que la carrera espacial havia quedat aturada. Difícilment podria anar a la Lluna o a Mart, o a Ganímedes com l’Stanley. I encara no ho he superat.
 
Segueixo pensant que el futur de la nostra espècie passa per abandonar un dia el nostre món i anar a les estrelles. Al principi de forma tímida i al nostre voltant i posteriorment més enllà del sistema solar. Crec que ens haurem de reconvertir en quelcom superior a la nostra biologia: en una barreja d’humans i màquines i més endavant en alguna cosa diferent. El que està clar és que jo no viatjaré a Ganímedes però en dècades o segles algú de la nostra espècie ho haurà de fer. L’alternativa a aquesta expansió, crec, és la decadència. I per aconseguir-ho crec que els humans haurem de passar de pantalla, per entendre’ns i assolir una unitat que ara no tenen. Una civilització planetària, per entendre’ns: un estat mundial. Quelcom que ara és impensable però que al 2114 o al 2214 potser serà una necessitat. I llavors potser els nens no voldran anar a Ganímedes perquè pensaran en anar encara més enllà i ja serà una destinació coneguda i avorrida. El que està clar és que sé que no podré ser astronauta però no renuncio a que les properes generacions sí que ho siguin perquè crec que som fills de les estrelles i a elles hem de tornar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *