Quan tot s’esfondra és el títol del llibre d’una monja budista amb un nom asiàtic que per nosaltres és difícil de pronunciar. Explica l’actitud vital que considera que han d’adoptar aquelles persones que veuen com les seves il·lusions vitals s’han esfondrat i no saben com tirar endavant. Evidentment des d’una perspectiva budista. El vaig trobar molt interessant però després a l’hora de la veritat, ai amics, ja és una altra historia. És, com sempre passa, allò del qui aprova sense problemes la teórica del carnet de conduir però en la pràctica és un autèntic desastre i un perill públic. Però tornem al que deia abans: què fem quan tot s’esfondra? D’entrada torno a incidir en allò d’amics intenteu fer allò que jo no ho he fet i espero fer…algún dia.
Perquè la primera constatació quan tot s’enfonsa és que vivim en un món d’expectatives que tard o d’hora no es compleixen. No importa que siguin realistes o no. Sí, el món és injust però ens costa molt constatar-ho pràcticament. Sempre m’ha encantat una escena de la sèrie de ciencia-ficció Babylon 5 on un extraterrestre pràcticament immortal anomenat Lorien diu als seus amics humans que enveja la nostra espècie perquè la vida que tenim és tan curta que no forçosament constatem que tot és fugísser: l’amor, l’amistat….Aquest és un dels grans conceptes del budisme precisament: la impermanència de les coses o com diriu un savi antic occidental: tot flueix i per tant tot canvia. Podem odiar el canvi, podem no estar preparats però aquest ve inevitablement. Podem odiar la mort, podem no estar preparats però al final l’has d’acceptar perquè no hi ha més remei. L’amor al final s’acaba encara que només sigui perquè un dels membres d’una longeva parella mor abans que l’altre. Les amistats, en la seva majoria, es deterioren perquè hi ha hagut malentesos o perquè ens hem distanciat geogràficament o espiritualment. Els partits polítics que ens van seduir en l’oposició ens acostumen a decebre quan governen perquè el poder no és exactament el que ells creien. Tot això està molt bé però quan tot s’esfondra constatar-ho no serveix per gaire, simplement com un trist consol. Però…
La gran majoria, però, decidim tirar endavant. Ens costarà més o menys. I acabem superant habitualment allò que ens havia turmentat perquè millor o pitjor anem assimilant la realitat que abans ens incomodava. Per exemple, assimilar que hem perdut la parella per la qual havíem perdut el cap o que aquella feina estable que tant ens omplia s’ha acabat… per les raons que sigui . Però podem disminuir la quantitat de dolor que ens autoinfligim si adoptem aquesta perspectiva i si, tant com puguem, fem mesures pal•liatives. Algunes d’elles són concentrar-nos el màxim possible en coses que ens omplin, no tancar-nos a casa sinó sortir a l’exterior, intentar caminar o fer esport, menjar una mica més sa (nota per mi mateix: quan has dit això de l’esport has recordat allò de predicar el que no practiques?), llegir, anar al cinema i intentar riure, a poder ser força. En definitiva intentar confiar en la vida perquè quan ho has fet per raons que desconec i crec que no són sobrenaturals aquesta et respon.