El meu pare va ser un fervorós comunista i em va inculcar una part del seu ideari. Posem-nos en el context: l’Espanya franquista on els qui no estaven amb el règim eren titllats de comunistes. Ell, que havia perdut els pares republicans per culpa dels efectes la Guerra Civil (un al camp de Mathausen i l’altre de tuberculosi a la postguerra) va anar un pas més enllà i va simpatitzar amb el partit. Però jo vaig créixer en la democràcia i el partit que havia fet més per decaure el règim franquista no em venia gaire de gust. Després va venir la matança de Tiananmen i la caiguda del mur de Berlín. Precisament va passar una cosa llavors que va fer que adoptés les mateixes idees que, més o menys tinc ara: les pertanyents a una esquerra que vol ser alliberadora però que és, al mateix temps, tant pragmàtica com sigui possible i profunda i indestructiblement democràtica. Va ser quan vaig conèixer un fet fonamental de la mitificada revolució russa.
 
Estava a la universitat i el professor ens va voler explicar com havia anat la revolució soviètica. La presa del palau d’hivern a l’octubre del 1917 és el fet considerat com a fonamental. Va permetre que els comunistes prenguessin el poder a Sant Petersburg i després Moscou. Però el que segueix és el més interessant: el nou govern comunista va celebrar eleccions generals. Els comunistes van obtenir un 25% dels vots i els socialdemòcrates més d’un 40%. La primera sessió de l’assemblea constituent va ser la última. Lenin va decidir dissoldre l’assembla. L’oposició, repetim-ho: sobretot d’esquerres democràtiques, va convocar una manifestació de protesta a Sant Petersburg. La policia va tirotejar-la i va haver centenars de morts. És a dir, Lenin havia decidit que la dictadura del proletariat que deia Marx seria una dictadura i no va respectar la voluntat popular. La resta va venir per sí sol. La idolatrada revolució soviètica va començar, doncs, amb mal peu, com una excusa perquè una colla de gàngsters fos substituïda per uns altres. Ara és fàcil de veure però per mi va suposar un xoc. I des de llavors vaig decidir que la democràcia només es pot regenerar i renovar amb més democràcia. I que la violència només engendra violència. Una lliçó que crec que hauríem de refrescar perquè potser l’estem oblidant més del que ens pensem.