De vegades un llibre et canvia la forma de veure el món. Així em va passar amb un llibre del 1990 on es profetitzava que el català seria una llengua a la qual li quedaven 50 anys de vida. És a dir que al 2040 seria residual. Estava escrit per independentistes catalans de la primera fornada que explicaven dolguts el que creien que anava a succeir. Han passat 23 anys des de llavors i la profecia sembla que no es complirà però, des del meu punt de vista, va per bon camí i només s’ha equivocat en el grau de residualització del català que esdevindrà en unes dècades. I perquè importa? Doncs parlaré per mi. I la resposta és que és la meva llengua i la de la meva família i tinc una afiliació sentimental al meu idioma habitual. També hi ha implicacions polítiques. La llengua catalana és la que defineix més aquest col·lectiu nacional anomenat Catalunya, on m’he criat i on la majoria de la població té com a idioma habitual el castellà. I també és l’única llengua oficial del territori, estat, on visc: Andorra i on el castellà també és la llengua més parlada. No s’entèn part del que passa i passarà a Catalunya si no es veu que una part de la població veu amb angoixa aquest retrocés del que ha estat el tret definitori més rellevant de Catalunya. I d’Andorra.
En què es basa aquesta profecia? Doncs en les dades. Anem a Catalunya. Al 1900 només un 4% de la població havia nascut fora de Catalunya. El castellà era una llengua que només era parlada habitualment a Barcelona i no era ni de bon troç l’habitual. Als anys 80 després de llargues persecucions i una fortíssima immigració les enquestes indicaven que el català ja no era la llengua habitual de la majoria dels habitants de Catalunya. La gran immigració de la primera dècada del segle XXI va incrementar aquesta situació. Un estudi indicava que una bona part dels castellanoparlants esdevenien catalanoparlants, però xifraven l’augment en un 11% del col•lectiu. Insuficient doncs per capgirar el panorama. A les Illes Balears, el País Valencià, la Catalunya Nord i la Franja el panorama és encara pitjor: d’un retrocés més gran. A Andorra aparentment no hi ha hagut canvis per dalt. El català segueix sent l’única llengua oficial en l’àmbit polític i econòmic però cada vegada més la lingua franca entre les diverses comunitats és el castellà. Potser algun dia aquesta conversió de l’idioma majoritari en oficial o cooficial esdevingui qüestió a debatre en l’àmbit polític. Mentrestant hi ha una angoixa entre molts catalanoparlants que veiem que el nostre idioma va sent cada cop menys i menys utilitzat. Amb totes les connotacions emocionals que això implica. I tenim por de trobar-nos amb la situació d’aquell vell indígena nord-americà que només parlava la seva llengua, era l’últim parlant, quan parlava sol. I els seus fills no l’entenien perquè ara vivien en un altre idioma, l’anglès, i en un altre món mental. Potser millor però diferent al d’aquell indígena i indiscutiblement diferent. I quan es va morir també va fer-ho un món que ja no tornarà. I imagino, posem al 2112, l’últim parlant de català dient en el seu llit de mort a Olot que maques eren les muntanyes de la seva infantesa. I el seu nèt dient-li: “te quiero abuelo”.