jasmineDesprés del periple turístic europeu del veterà director Woody Allen a través d’ensopits films sobresaturats de tòpics i imbuïts d’una mandra i deixadesa preocupant, sembla que el còmic Woody Allen al retornar a casa recupera la inspiració i, inopinadament, una desencisada amargura. Resulta simptomàtic que després d’un temps creatiu de rebaixes i saldos, i que podem associar a aquest temps de vacances que ha dut Woody Allen com a convidat d’honor en la cort europea, ara sembla que es connecta al món i resta estabornit pels efectes de l’onada destructiva d’una crisis que ha enfonsat a nombroses persones. Una bombolla lucrativa desinflada feta de guanys gràcies al frau i l’especulació, negocis tramposos i inversions enganyoses.

L’esclat d’aquest bombolla expulsa Jasmine (Cate Blanchett) d’una selecta i distingida vida de luxe i la converteix en una dona trencada, en fallida. Com la Blanche Dubois d’Un tramvia anomenat desig, Jasmine serà presonera dels seus propis excessos amb un comportament esquizoide que la porta a no renunciar al seu deliri fet de robes i bolsos Louis Vuitton i d’esmorzars en joieries. Una dona incapaç de prendre consciència de la seva nova situació emmirallada en un món que ha desaparegut. Jasmine és ara una dona en crisis afectada d’una incontinència verbal que anul•la el seu interlocutor, una dona que resta penjada i absorta per moments, que xerra sola, addicte als antidepressius i als martinis amb llimona.

Jasmine pateix la psicopatia del fracàs, el síndrome de reina destronada, de pija arruïnada, de princesa desterrada, d’ésser eteri caigut del núvol que s’estavella contra el terra. La fragància afrancesada del seu nom ja no desprèn cap aroma, l’esgotament del seu elixir és la constatació del revers dels contes de fades en què la carrossa d’or es transforma en carabassa i l’idil•li esdevé malson. Potser ens mou a la compassió aquest exemplar caigut en desgràcia i rebaixat fins a la humiliació d’entrar en un món laboral precari i compartir un esquifit pis. Però el càstig infligit a Jasmine també sembla proporcionat a la seva responsabilitat al signar despreocupadament impresos i contemplar feliç el lladrocini i l’espoli. Una dona que se sent realitzada en les botigues més xic, orgullosa en la seva opulència, altiva en la seva condescendència i molesta per la visita de la seva fracassada germana havia de patir per força l’infern de perdre-ho tot.

Aquesta ombrívola comèdia de la vida està narrada entre dos temps, en una alternança entre l’abans i l’ara. Una pel•lícula que es mou entre la distància que separa l’èxit del fracàs, la riquesa de la pobresa, el glamur de la vulgaritat. La distància que separa també dos ciutats, la que va d’un barri elitista de Nova York als barris populars de San Francisco. Dos temps, dos ciutats, però també retrat de dues germanes oposades ara ocasionalment retrobades però meridianament irreconciliables. Jasmine és acollida per la seva germana, Ginger ( Sally Hawkins), mare de dos nens, que treballa de caixera en un supermercat i al màxim que aspira és a casar-se amb Chili (Bobby Cannavale), un mecànic que conviu amb ella després que ella trenqués amb el seu primer marit, Augie (Andrew Dice Clay), paleta.

Jasmine s’ofega en el bany de realitat que li toca viure. Per ella, trobar el nord i resurreccionar és recuperar el somni viscut i ara esvaït, un món de dispendi, d’oci i frivolitat, de donacions i cocktails, parties i vernissatges. Per reviure de nou, Jasmine només pot tornar a sentir el cant de sirenes entonat a través d’una melodia romàntica com Blue moon, la cançó que li va obrir les portes del cel dels rics, el fons sonor que va bressolar l’oferiment de matrimoni del seu príncep blau, Hal (Alec Baldwyn), marit infidel que l’omplirà de dàdives i, al capdavall, el seu propi botxí i sepulturer.

L’inesperat film de Woody Allen sobre la crisi econòmica, una crisis que el realitzador nord-americà assenyala també com una crisi de valors, no podia deixar passar per alt la presència d’una altra víctima propiciatòria com és Augi, arruïnat per culpa de Jasmine i els embolics financers del seu marit. El treballador que aspira a ser el seu propi empresari, la columna vertebral del somni nord-americà, és el clar exponent dels modestos inversors estafats per poderosos sense escrúpols. I l’atzarosa presència del personatge secundari Augi comportarà la irrupció del passat, la taca d’un pecat original que no es pot esborrar. Augi, com un espectre, reapareix enmig d’una trama de predestinació per sabotejar la reconquesta del paradís perdut de part de Jasmine, un incident imprevist que llença inexorablement a Jasmine a la bogeria sense redempció possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada