I de vegades la vida et dóna un tomb insospitat i no necessàriament pot ser per anar a pitjor. De sobte descobrim que la persona que menys ho creiem pot fer que el nostre món sigui molt millor (també pitjor, però això ho tenim molt més clar). En el meu cas, el meu àngel insospitat va ser un discapacitat amb un evident i reconegut transtorn mental anomenat Juan. Algú molt ressentit amb el mal que ha patit a la vida i que no deixa d’explicar-ho a tothom amb qui es troba i que li fa cas. I la insistència, deixem-ho dir, és una de les seves característiques principals. Com va arribar a acabar brutalment torturat pels seus dimonis? No em va quedar massa clar, probablement la malaltia mental que el va atacar va ajudar però…no ho sé. I tinc clar que, potser, ell tampoc. I jo que tenia una vida més normalitzada que la seva estava torturat pels meus dimonis ja que als meus 40 anys m’havia quedat sense feina i havia fracassat el negoci que havia intentat portar a la pràctica. També havia patit una separació sentimental traumàtica. I allà estava al costat del riu assegut i totalment desmoralitzat. Pensaments negres passaven pel meu cap i em fa vergonya dir-ho: em volia rendir. No era el moment ideal, plorós i fet una autèntica ruïna, per a trobar-me al Juan.

Ple de ràbia vaig començar a vomitar-li les meves penes. Avui et toca aguantar a tu, vaig pensar. La seva reacció em va sorprendre ja que l’habitualment irascible em va tractar amb tendresa i em va dir que valia molt i que no havia de plorar per una feina perduda, una parella perduda i que em mereixia molt més que allò. Ho reconec: no ho va dir tant bé però aquest era el missatge. Va ser un autèntic punt d’inflexió. Anys després la meva vida torna a anar mitjanament bé i he de reconèixer que potser no hauria fet les barbaritats amb les que el meu cap es torturava. Però la mínima possibilitat que iniciés un viatge més llarg i profund als inferns mentals la va evitar. Unes paraules amables del personatge més insospitat. De vegades, simplement ens serveix amb això. I sempre li estaré agraït per aquell moment i quan he pogut tornar-li el gest ho he fet. En Juan em va fer recordar aquell poster que tenia la meva germana, quan era joveneta, a la seva habitació. Explicava la diferència entre el cel xinès i l’infern xinès (segurament falsa, però  tant fa la història és molt bonica). L’infern xinès era un indret ple d’arròs on els homes no podien arribar a menjar-se’l i passaven gana perpètuament, sense poder morir perquè ja estaven morts. El cel era el mateix indret ple d’arròs al qual les persones no podien arribar per si soles però aconseguien passar-se el menjar gràcies a una gran col·laboració entre tots. I el nostre món és una mica això: la vida és dura i competitiva, infernal, però gràcies a l’ajut que ens donem els uns als altres podem fer que sigui un paradís. I aquell dia amb en Juan em va ensenyar aquesta lliço.