La foto del nen kurd sirià Aylan Kurdi mort en una platja mentre la seva família intentava arribar a Europa va sacsejar les consciències de molts europeus respecte el problema dels refugiats. Potser va ajudar a canviar la mentalitat dels habitants del nostre continent respecte la necessitat moral d’acollir els qui fugen de la guerra, la misèria i la desesperació. Però hi ha una pregunta que em fa tremolar: quant de temps recordarem l’Aylan Kurdi? Perquè no hem d’oblidar una cosa i és que la majoria dels qui es van entristir amb aquesta dura escena estarien d’acord en què el seu país (el que sigui) no pot acollir tota la misèria del món. Que primer s’ha de solucionar els problemes dels “d’aquí, dels de casa”, signifiqui el que signifiqui. Abans que res, voldria fer una precisió. Sóc emigrant en un altre estat que no és el meu des de fa 15 anys. Es podria dir que sóc un privilegiat perquè marxar de l’àrea urbana de Barcelona a Andorra no és un gran xoc cultural ja que no he hagut de canviar de llengua ni de cultura i tinc una feina decent. Sí, però he hagut de marxar a un territori que no era el meu per a prosperar i això em fa entendre millor a aquells que han tingut problemes de debò. No es poden posar parets al camp i quan les televisions i les xarxes socials mostren a tot el món la riquesa que hi ha a Occident és normal que molts vulguin millorar, canviar. No és el que va fer el meu avi quan va intentar infructuosament anar a l’Argentina (infructuosament perquè va morir abans)? O el meu pare quan va marxar del seu poble a la gran ciutat per tenir una vida millor?
I sé que s’oblidarà Aylan Kurdi i el que significa perquè ja ha passat altres vegades. Quants recordem que al 1993 es va fotografiar una nena víctima de la fam a l’Àfrica que al darrere tenia un voltor? Aquesta fotografia va sacsejar consciències i va provocar que el seu autor s’acabés suïcidant per la culpa que l’ofegava ja que no l’havia ajudat. Però el pas del temps l’ha posat en entredit. El pas del temps i el fet que els europeus, majoritàriament, estan d’acord en què ja hi ha massa emigrants i no s’han de permetre que vinguin gaire més. Però independentment que probablement és immoral impedir l’accés d’altres a la riquesa relativa de la qual frueixen les nostres terres, tampoc és possible. Hi ha un negoci evident per unes màfies que saben que sempre hi haurà aspirants a entrar en la nostra terra promesa. I que es trobaran els forats pels qui podran esdevenir mà d’obra barata i semiesclava, que farà les feines que nosaltres no volem fer, almenys en les condicions en què les realitzen ells. Però, sobretot, ho impedeix l’envelliment de les nostres societats que si volen mantenir el seu estat del benestar necessiten gent jove de fora. En fi, si el mur de Berlín va acabar caient, també ho acabarà fent el mur que hi ha a la Mediterrània. Jo et recordaré durant temps Aylan Kurdi, perquè pensaré que, en altres circumstàncies podria haver estat tu. I llavors no podré evitar tenir ganes de plorar. Per ell però també per tots nosaltres.