Quan el crèdit cau, el neci mira la concentració bancària

De més de 60 caixes i bancs el 2008 a poques més de les que es poden comptar amb els dits de les mans. El sector bancari espanyol ha patit una forta concentració: Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell, Bankinter, Unicaja, Kutxabank, Liberbank i Abanca es reparteixen el mercat. Aquest procés ha afectat el crèdit concedit a les empreses? Aquesta és la pregunta que es van fer en una trobada amb experts del sector al Col·legi d’Economistes. El 25% de les pimes l’any 2015 no tenia problemes d’accés al crèdit i el 2018 aquest percentatge puja fins al 50%. Les xifres ofertes per Pimec donarien a entendre que no. Les enquestes sobre el pool bancari que es demanen amb quantes entitats treballen les empreses donen dades que contrasten amb la reducció d’entitats financeres: el 2010 el 80% de les empreses treballaven amb més d’una entitat i el 2018 aquesta xifra no ha variat. No hi ha cap indici que la reducció en el nombre d’entitats afecti el nombre d’entitats amb qui treballen les empreses. No obstant això, l’aixeta del crèdit concedit a les empreses es va tancant. Per què?

Un procés iniciat per Banca Catalana

El Director de l’Àrea Estratègica i Financera de Pimec Pere Cots afirma que el procés de concentració bancari no és una cosa de fa pocs anys: “La concentració ve de molt lluny, des de Banca Catalana, però en els darrers deu anys hi ha hagut tres grans etapes”. L’expert explica que la primera es caracteritza per l’inici de la crisi amb contracció de crèdit (però no per concentració bancària), una època en què fins i tot es va tallar el crèdit a empreses que no estaven afectades per la crisi, “els bancs descartaven donar diners a firmes amb un CNAE semblant a l’immobiliari”. En aquest primer període es contrau el finançament però no hi ha concentració bancària, de fet en aquells moments hi havia una estratègia de buscar finançament en què hi havia moltes opcions, moltes empreses van ampliar el seu pool bancari.

“En els últims anys les pimes no estan corregint la seva forma de tractament dels elements comptables que li permetin obtenir finançament”

La segona etapa va ser cap al 2012 i 2014, quan la situació de concentració bancària incidia en la capacitat de rebre finançament. I aquí les empreses van patir molt, segons el representant de Pimec. Pel que fa a la tercera etapa, en l’actualitat i després de fusions bancàries i compres de grups financers, Cots admet que “les empreses estan més sanejades”, tot i que adverteix “en els últims anys les pimes no estan corregint la seva forma de tractament dels elements comptables que li permetin obtenir finançament”.

En aquest sentit, Cots apunta que “ara els crèdits es donen en funció d’una sèrie de ràtios i no amb l’empresari anant a parlar amb el director de l’oficina”. Les dades que ofereix Pimec mostren que el 2015 un quart de les pimes no tenia problemes d’accés al crèdit i que el 2018 aquest percentatge puja fins a la meitat, sobretot per la demanda de garanties.

El representant de la patronal de les pimes afegeix que “des de Pimec tenim por que la rendibilitat de la banca que és baixa es vulgui recuperar a còpia de restringir condicions de crèdit”.

Avui dia les pimes segueixen concentrant la seva demanda de finançament, però en canvi segueixen pujant les necessitats d’inversió: “Seguim en una estratègia de finançament que va a “allò fàcil”, molt curtterminista. “Si canviés el context econòmic i les entitats tallessin l’aixeta, les empreses tornarien a patir”, avisa Cots.

I a aquest temor s’hi afegeix un nou element: “Què passarà en un entorn de forta concentració, canvi financer i digitalització? La pime no s’ha digitalitzat i això no encaixa amb la digitalització de la banca”, avisa.

Eficiència de la banca

De l’altra banda del conflicte, l’economista, Director Corporatiu de Planificació Estratègica i Estudis i economista en cap de CaixaBank Enric Fernández va destacar que “el 80% de les empreses treballen amb més d’una entitat financera tant en l’actualitat com fa deu anys” i, en conseqüència, va assegurar que “no hi ha cap indici que la reducció d’entitats hagi repercutit en una disminució de les entitats amb les quals treballen les empreses”.

Fernàndez va subratllar que “el cost del crèdit per a les pimes a casa nostra està al voltant del 2%, que és el mateix que el que paguen les pimes alemanyes”, tenint en compte que la prima de risc espanyola “és la que és”.

“L’única solució, donada la davallada del volum de negoci, és una consolidació del sistema per augmentar l’escala dels operadors”

“Hi ha hagut una sèrie d’elements reguladors molt exigents que fa que les entitats hàgim de ser més eficients”, subratlla i en aquest sentit Fernández es demana quin tipus de banca necessiten les empreses: “Forta, solvent, que pot invertir per digitalitzar-se, que pot oferir un ampli catàleg de serveis, a un cost competitiu, que pugui finançar-se a un cost baix”. Les entitats que tinguem, han de ser “fortes”.

Donades les circumstàncies -bombolla immobiliària, viabilitat d’entitats, canvis tecnològics, canvis reguladors (capital, liquiditat-), tot això el que fa és “augmentar l’escala mínima eficient amb la qual una entitat pot operar”. I segons l’expert, “l’única solució, donada la davallada del volum de negoci, és una consolidació del sistema per augmentar l’escala dels operadors, perquè puguin ser eficients i solvents i, per tant, puguin ser suficientment rendibles”.

El portaveu de CaixaBank vaticina que “la consolidació del sistema és, donades les circumstàncies, inevitable i desitjable per tenir unes entitats prou sòlides”. Això, dut a l’extrem, es tradueix en tenir només una entitat, però l’expert no creu que arribem a aquest extrem: “Hi ha molta competència i és ferotge. No només amb les entitats tradicionals, sinó també els nous entrants, les fintech”.

Encara hi ha lloc per a menys

De fet, en aquest sentit, l’exdirector de BBVA a Catalunya Christian Terribas va recordar que “abans de la crisi hi havia 50 entitats financeres a Espanya, mentre que ara n’hi ha 7”. Més de 90.000 llocs de feina menys i 20.000 oficines tancades: “La transformació del sector com a indústria ha estat brutal, tot i que la concentració bancària era necessària”, afirma. Terribas explica que l’Índex d’Herfindahl i Hirschman calcula la concentració del mercat, quan aquest índex és 10.000 ens trobem en un monopoli. “En el cas del sector bancari espanyol l’IHH el 1997 era de 277, el 2007 era de 459 i el 2018 va ser de 1.138. Així, segons l’expert “encara hi ha bastant de recorregut en la concentració bancària”.

“La digitalització del sector bancari és com canviar-li les rodes a un cotxe en marxa”

Així i tot, ha admès que “la mateixa indústria financera ha estat la més afectada per la concentració bancària”, mentre que en l’àmbit empresarial “la que menys ho ha notat ha estat la gran empresa”. Segons l’expert, el 88% de l’empresa catalana és empresa familiar i aquestes pimes tenien línies de crèdit petites amb les caixes. Amb la concentració la quota de risc s’ha disparat: “Les nostres empreses no estan molt capitalitzades i això fa que pateixin”.

Competitivitat del sistema, regulació, competència, fugir del risc, aquests elements es converteixen en un peix que es mossega la cua per al finançament de les empreses. La crisi fa net d’empreses i bancs i la por a una nova caiguda s’apodera de l’ambient. Les pimes no demanen crèdit per por a enganxar-se els dits i els bancs (sota l’ull del regulador i la rendibilitat) no concedeixen crèdit per no enganxar-se, tampoc, els dits.

Digitalització

“La digitalització del sector bancari és com canviar-li les rodes a un cotxe en marxa”, va reblar Terribas. I mentre els bancs s’apunten als bits, les pimes tampoc no s’han digitalitzat. I això no encaixa. D’una banda la irrupció de les fintech està posant més llenya al foc de la competència al sector bancari. El peix segueix mossegant-se la cua. La banca ha d’invertir per digitalitzar-se i ser eficient, però això és car i, ara per ara, la banca no té els nivells de guanys suficients per afrontar aquest repte amb cabassos de capital –”hi ha molt poques entitats que tenen una rendibilitat que arribi al 10%”, afirma Fernández-.

De moment la fase de tancament d’oficines –necessària, Espanya és encara l’Estat amb més oficines d’Europa- s’hauria de compensar amb més serveis digitals. Però potser ens hem malacostumat a tenir el banc a la cantonada? I llavors apareixen les startups financeres: les fintech són competència realment? O són un esperonador? O un col·laborador per al sector?

Ho veurem. El que està clar és que l’empresari ara, en comptes d’una cita amb el director de l’oficina, haurà d’enfrontar-se als seus algorismes.

TOTES LES NOTÍCIES