Me ne vidn cewsel Sawznek!! Aquestes van ser, segons la llegenda, les darreres paraules (al 1777) de l’últim parlant del còrnic: la llengua celta que es va utilitzar a Cornualla, fins que l’anglès la va desplaçar. I el significat de la frase era: “no vull parlar anglès”.  Tot i això hi ha indicis que encara van sobreviure altres parlants d’aquest idioma celta, moltes dècades després. Posteriorment, es va crear un moviment per recuperar l’antic idioma i hi ha centenars de persones que saben usar, avui en dia, aquesta llengua. Però no deixen de ser una ínfima part de la població de Cornualla. Perquè va desaparèixer el còrnic ja que mai va ser prohibit ni la zona va patir una gran immigració d’angloparlants? Sembla que va ser el pas del temps el que va afavorir la diglòssia, la supremàcia de l’anglès. Al 878, Cornualla va passar a ser un territori anglosaxó, simplement per un canvi en la noblesa dominant al territori. L’únic canvi rellevant per la població va ser que els seus nous amos eren anglosaxons i ja no celtes. Però el pes de la llengua i cultura dels anglosaxons es va anar estenent a Cornualla. Sense massa presses, però sense pauses. Primer van ser els nobles els que van adoptar la cultura forastera, després els comerciants, mariners i, finalment, la resta de la població. Al principi, a les poblacions més grans i després als poblets. Però el procés de desaparició va arribar a durar 900 anys. Molt, si ens ho mirem fredament. No entraré ara en les inevitables comparacions, per un catalanoparlant, entre el còrnic i la meva llengua. Crec que no cal, tot i que recordaré que va haver un informe dels comitès revolucionaris francesos de la Catalunya Nord al 1794, on es deia que seria pràcticament impossible eradicar el català, com pretenien des de París. (també ho volien fer amb les altres llengües de França, que no fossin la llengua d’oil) I, finalment, el català només és parlat, de forma habitual, per menys d’un 4%, dels habitants d’aquest territori.

 Em centraré en un altre aspecte: el de la gran soledat d’una persona que veu que no pot parlar en la seva llengua amb el seu entorn perquè ningú la conserva. És la persona gran que sap que els més joves no parlaran com ella i que el seu món s’esvaïrà. És per això que és creïble que el teòric últim parlant de còrnic no volgués emprar els mots de la llengua que havia desplaçat la seva. O que els últims parlants de les llengües aborígens d’Amèrica manifestin un gran dolor quan constaten que el que ha estat el seu món s’acaba. Perquè volem creure que alguna cosa nostra sobreviurà quan els cossos que usem desapareguin. Potser una ànima eterna o una nació o una cultura o una família que sobreviurà pels segles dels segles. No discutiré sobre l’ànima immortal però la resta és, evidentment, fals. Les creacions humanes desapareixeran. De forma inexorable. Entre elles les llengües. Potser perquè canviaran tant com el llatí que es convertiran en altres idiomes com el català, castellà o francès. O bé com el còrnic, perquè els seus parlants veuran més útil parlar la llengua dels poderosos que han desplaçat les elits locals. I l’únic consol és que aquest procés és inevitable i ningú pot escapar-hi.