Diccionari en mà, un procés és un terme amb significats específics en el camp de la filosofia, la medicina, la tecnologia, el dret (processal, és clar) i la informàtica. Ara mateix, però, en aquesta mena de suspensió de les coordenades nacionals en què ens trobem, el significat hegemònic, i per tant sobreentès quan ens hi referim de manera genèrica, sense adjectius, és el polític.

Els qui em patiu ja sabeu que tinc la dèria de les famílies. De les famílies de mots, no pas de les altres. Perquè, vivint com visc dins d’un diccionari, he après per experiència que Rubén Blades tenia més raó que un sant amb allò de “la vida te da sorpresas”. Procés és un terme força sorprenent; una, per sa mare, que és ni més ni menys que el verb llatí cedere, ‘cedir’; i dues, per la inusual quantitat de nebots que té (mots derivats dels seus dinou germans). Per exemple, accessori d’accedir, succedani de succeir o precedent de precedir, un total de setanta-quatre. La varietat i riquesa d’aquesta família és tal que si féssim un exercici d’aquells d’escola d’escriptura, el d’incloure termes aparentment inconnexos en un mateix conte, ens sortiria un relat digne d’en Calders. Penseu, per exemple, en dos conceptes tan prometedors com decés o predecessor (els dos únics germans de procés que no tenen derivats, tres si n’hi incloem un altre igualment suggeridor com ancestre, que només ha generat ancestral).

Pot ser que tanta etimologia se us faci una mica feixuga, o potser injustificada. No patiu, és normal. Costa una mica, d’agafar-li el gust. Llegir a poc a poc hi ajuda, com les novel•les de polis i lladres; això facilita que la ment desconnecti de tant en tant per lliurar-se a les seves pròpies elucubracions (rivalitzar amb l’autor mirant d’endevinar l’assassí, l’arma del crim, les circumstàncies) i l’experiència lectora s’enriqueix molt. Més dades sobre el procés, va: entre els esmentats germans n’hi ha de tan freqüents en el vocabulari polític com cessar, concessió o intercedir, i també en el judicial, com improcedent o processar, i fins i tot en el, ehem, dinàstic com successori. Però sens dubte, i ara arribem al quid de la qüestió, el parent més interessant d’aquesta família nombrosíssima és el penúltim fill de cedere (penúltim per ordre alfabètic, no pas cronològic): secessió.

Tot plegat per causa, que no ens passi per alt, que cedir és un verb polisèmic amb dos significats molt interessants (ara llegiu a poc a poc): ‘donar, transferir’ i ‘cessar de resistir’. El tercer, ‘afluixar’, és el que hem d’evitar.