És clar que els guanys de les empreses permeten remunerar els accionistes, ampliar les reserves i/o les amortitzacions. Crec, però, que si una empresa ha estat objecte de rescat, hauria de renunciar a repartir beneficis, per a donar prioritat a retornar el deute a l’estat.

En els darrers decennis, per a evitar la possible fallida, o altres causes, algunes empreses de gran dimensió, que foren rescatades amb diner de l’estat, encara tenen pendent de retornar a l’ erari públic l’import íntegre o la major part de la suma de diner esmerçat, per llur rescat.

Sorprèn enormement que, malgrat travessar per dificultats d’ordre econòmic, les rescatades, en general, continuen repartint beneficis a l’accionariat, com si res no hagués passat, fent que les pèrdues i possible recuperació siguin considerades responsabilitat del contribuent.

El govern de torn, pot nacionalitzar una empresa en dificultats o permetre-li mantenir els beneficis traslladant les pèrdues al contribuent, pràctica bastant estesa a Europa, popularment coneguda com “capitalització dels guanys i socialització de les pèrdues” o bé com “socialisme per als rics i capitalisme per als pobres”.

Els defensors dels diferents tipus d’intervenció estatal argüeixen que algunes companyies són massa grans per a fer fallida (too big to fail), doncs necessiten de forma peremptòria la injecció de diner públic per a permetre reequilibrar-les, abans de tornar a competir o tancar definitivament.

Des del punt de vista dels estaments públics, es considera que, si l’estat permetés llur col·lapse, el trasbals econòmic causat en la classe mitjana i treballadora seria més gran que el dany possiblement produït en cas de ser intervingudes, absorbides o rescatades.

Amb igual tracte al que reben les empreses grans, que entren en fallida o situació similar, a les mitjanes i petites empreses, als treballadors autònoms i, com no, a les famílies, ja els agradaria, crec, tenir garantit ser rescatats econòmicament per l’estat, si algun cop són a la corda fluixa.

Crec que les empreses grans estan en una situació còmode, davant llur eventual fallida i rescat. No és el cas dels petits emprenedors que, en tal situació, es veuran abocats a tancar definitivament si ningú els ajuda a donar viabilitat al negoci.