És a partir d’aquesta demanda que la protagonista d’aquesta història, una nena inquieta i curiosa, comença a recordar tothom que coneix, i es pregunta si és normal o no que el pare, per exemple, comenci a llegir sempre el diari pel final, que el mestre de pràctiques porti una cresta al cap, que Laia camine per la vorera sense trepitjar les línies, que l’Oliver vagi amb faldilla o que la mare cantussegi quan és al bany.

Amparo Sena presenta així un simpàtic catàleg de personatges amb les dèries i cabòries més diverses. Es tracta d’una reflexió senzilla que des d’un sentit de l’humor absolut exposa amb gràcia les rutines establerte dels qui ens envolten, sobretot allò que els fa particulars i que, sense ser-ne conscients, els diferencia de la resta. És normal que l’Eduard esmorzi cada divendres un entrepà de sardines? I que l’avi es mengi la fruita de primer plat?

Més enllà d’esbrinar una resposta, aquest és un llibre perquè qui comenci a llegir gaudeixi de la lectura gràcies a la introducció d’una tipografia de pal sec i en majúscula que facilita la llegibilitat, i que alhora es diverteixi amb aquest recull de comportaments més o menys esbojarrats.

Amb tot, cal destacar-hi les il·lustracions de Francesc Rovira, unes composicions amb una estètica tradicional i visualment netíssimes que juguen amb mestria amb el buit de la pàgina, les línies i el color per assolir un efecte francament captivador sense que calgui cap ostentació estètica. Ara no estic segura de si això és molt normal o no…

Per Clara Berenguer Revert. Clijcat / Faristol