Primers lectors: La Caputxeta Vermella

portada del conte 'La Caputxeta vermella'
Portada del conte ‘La Caputxeta vermella’

Títol: La Caputxeta Vermella
Escriptor/a: POTTER, Beatrix.
Il·lustrador/a: Hellen Oxenbury.
Traducció: Francesca Martínez Planas.
Editorial: Joventut.

La prolífica escriptora i il·lustradora Beatrix Potter, nascuda el 1866, va escriure la seva versió de La Caputxeta Vermella amb l’esperit de la versió de Perrault, on tant la Caputxeta com l’àvia acaben a la panxa del llop i aquí queda tot enllestit. Però, de la mateixa manera que van fer Aaron Frisch i Roberto Innoccenti, se’ns presenta una relectura (en aquest cas només pel que fa a la il·lustració) perquè el lector alliberi la catarsi tràgica que li pugui causar aquest fet –tema a debatre.

Al text, el precedeix una interessant introducció de l’adorable Helen Oxenbury on explica què la va portar a fer aquesta versió. En definitiva, no ho va poder evitar: l’escrit de Potter la perseguia des de la infantesa. I unes figures ja icòniques com la de la Caputxeta, i especialment la del llop, són irresistibles per a una il·lustradora, pels matisos que s’hi poden aplicar.

La seva passió i reconeixement per Potter i la rondalla han permès que aquesta gran artista contemporània ens hagi premiat amb la seva mirada. I és que Oxenbury recull el testimoni de les grans artistes anglosaxones, la natura viva que neix del llapis i l’aquarel·la i que, en certa manera, ens reconforta endinsant-nos en una tardor daurada i perenne on tothom es pot sentir feliç. L’artista contextualitza l’acció a la campanya de, sembla, finals del segle XIX. En algunes il·lustracions utilitza llapis i color i en d’altres només el llapis; aquestes darreres imatges acostumen a ser complementàries i mostren objectes o moments que arrodoneixen l’obra.

Cal fer un esment de la traducció de Francesca Martínez. El text respira classicisme, mantenint l’esperit i el vocable evocador del text original de Potter.

Per Sergi Portela. Clijcat / Faristol