El passat cap de setmana es va desenvolupar el Primer Campus de Psicoteràpia Constructivista, al Centre Cultural de les Monges de la capital alturgellenca, organitzat pel Servei d’Acció Psicològica de la Seu d’Urgell i la Comissió d’estudiants del Màster en Terapia Cognitivo Social de la Universitat de Barcelona. La iniciativa va comptar amb el suport de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, i la col·laboració de la Universitat de Barcelona i la Ramon Llull entre altres entitats, com l’Associació Espanyola de Teràpies Cognitives i el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. El Campus va acollir una gran participació, la majoria estudiants i professionals d’aquest àmbit tan específic, de les teràpies psicològiques. Un camp en constant evolució per les nombroses aportacions dels investigadors d’arreu.

A l’acte d’ inauguració hi va assistir l’Alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla així com altres personalitats acadèmiques i especialistes de l’entorn de la Psicologia. Es va iniciar la primera jornada amb un vídeo realitzat pel Dr. Guillem Feixas que va introduir el tema a partir del “Senderisme”.

Sota el simbolisme d’un camí que ens ve representat amb les rutes dels GR, amb marques vermelles i blanques, Guillem Feixas, de la UB, va parlar de les diferents opcions per a un mateix trajecte i de les reflexions que hom s’ha de fer a partir dels entrebancs que es trobi en la seva ruta. A vegades s’ha de retornar al punt de sortida per a rectificar el sentit de la marxa durant el recorregut. Per altra banda, el fet de trobar-se amb una tempesta  no “invalida” el trajecte.

Feixas també va dir que una persona pot ampliar el “corolari” d’eleccions i el “corolari de construccions”. La persona s’anticipa als esdeveniments construint les rèpliques. Aleshores ens trobem davant del “Colorari” de Societats, que implica els processos de socialitat, a partir de cicles d’experiència “dissociats”.

 La segona intervenció de la jornada va anar a càrrec del psicòleg Danilo Moggia que va presentar la ponència “El Modelo Constructivista Integrado”.

Va fer especial menció a la teoria de George Kelly (1905 – 1967), que és basa en els “constructos personals”. Kelly, va ser el pioner de les teories cogniscives d’apropament a la personalitat i amb les seves aportacions es van obrir les portes a l’estudi de la capacitat integradora del model Constructivista.

Danilo Moggia va parlar sobre la importància del “Model Constructivista Integrat” ja que permet i alhora incorpora, elements d’altres models terapèutics.Tal com exposa en els seus tallers i cursos de “Teràpia narrativa”, inspirats en els treballs del pscoterapeuta australià Michael White (1948 – 2008), Moggia va fer un recorregut per la Psicoteràpia, disciplina que abarca més de 400 models, on conviuen diferents formes d’entendre el fenomen del desenvolupament humà.

A continuació, el ponent va fer una breu història de la Psicologia, i va considerar a Sigmund Freud ( 1856 – 1939) el pare de la Psicoteràpia a través de la paraula (1900).

Després la Teràpia conductual, així com els testos cognitius REBT (Rational Emotive Behavior Therapy) desenvolupats per l’americà Albert Ellys l’any 1955, són elements que aporten altres enfocaments des del punt de vista epistemològic.

Moggia va dir que les distintes psicoteràpies no poden dialogar entre sí, cosa que obliga els psicoterapeutes a aplicar diferents tipus d’integració, a la recerca de factors comuns. Va posar com a exemple l’ocell “do do”, en la llegenda del qual sempre tots guanyaven. També va parlar de l’aplicació sistèmica de la teràpia, i de la “deconstrucció”.

 El ponent va desenvolupar els punts en comú, va afegir que davant de les “Multituds de realitats” cal apelar a favor de la “unitat en la diversitat”. Va comentar les “narratives socials” on s’implica la part corporal, l’explicació, la dimensió de constructivisme, etc.

 La segona part de la primera jornada, va continuar amb una altra ponència a càrrec de José Fernandez, especialista en Teràpia Familiar que va parlar sobre “Divorcios i famílias reconstituidas…” .

Va tractar 2 casos, el primer on s’estableix una forma de “competició” entre els dos progenitors, que requereix una “intervenció terapèutica” temporal i el segon cas, en el qual s’ha de reconstruir el “Mapa”de cada un dels progenitors després del procés de divorci. L’objectiu és donar l’estabilitat necessària per el desenvolupament equilibrat del fills a les seves llars respectives. (Llars monoparentals)

 Es va tancar el matí amb els “Models Teòrics de Dol”, una proposta que va presentar la Dra. Sylvia Regueiro, que també ha treballat en “atencions paliatives”. Va presentar el seu un taller titulat “Visualització guiada i dol”. Amb el suport d’una composició musical de caire intimista, l’especialista va explicar que aquest taller és un treball creat conjuntament amb altres experts en aquest àmbit, i que cada professional aplica en la mesura del context mental dels seus pacients. Va dir que el dol és un procés no pas un estat, per tant la intervenció sempre és positiva tan per al pacient com pel seu entorn. Van seguir una ponència a càrrec de Mateu Ubach i diferents tallers, etc.

 A la segona jornada es va presentar un cas clínic d’un pacient oncològic, ponència que va desenvolupar la Carol Manresa, Psicòloga i Psicooncòloga (American Psychologist). L’especialista va parlar dels tractaments específics per aquests malalts. Seguidament va tenir lloc un Taller dirigit per Danilo Moggia (que ja havia participat al Campus el dia anterior). Va presentar la formulació d’un cas clínic des del Model Constructivista Integratiu.

Van seguir altres dos tallers. El primer dirigit per Raffaele Tuccillo que va oferir un taller vivencial d’hipnosi clínica. El segon taller dirigit per la Neus Papiol, psicòloga i terapeuta Gestalt(Psicologia humanista), que va tractar el tema “Multiplicación dramàtica aplicada a un grupo de habilidades sociales”.

La tarda de l’últim dia es va iniciar amb un Taller per part del Llicenciat, Josep Seguí de “Umansenred España” sobre “Prácticas colaborativas i dialógicas”, on l’especialista va dir que no presentava un taller sinó una ponència. Va tractar el tema a partir de la postura filosòfica i les formes de veure el món des del punt de vista del constructivisme. En les seves reflexions Seguí va parlar de les diferències entre el “Constructivisme” i el “Constructivisme Social”. Va dir que sota el mateix “paraigua” de les practiques col·laboratives, és bo que s’hi apleguin una gran diversitat de mètodes i pràctiques. Va afegir que com a psicòleg seria perfecte el tenir un “mapa” dels pensaments del pacient.

Però, en no saber exactament que li pasa al cervell, s’ha de recórrer al construccionisme social. La realitat, (inclosa la realitat dels trastorns), a vegades impedeix el “diàleg”. Però, segons el ponent, no s’han de deslegitimar altres possibilitats, ja que sempre estem capacitats per a restablir “el diàleg”. “La Psicologia és diàleg”, no és neurologia. I va insistir: “Si la realitat es construeix amb el diàleg, podem generar narratives que alhora ofereixin realitat”.

Finalment, va dir que les “pràctiques col·laboratives” no és un mètode, sinó que és més una postura de la filosofia o forma de ser i de relacionar-se amb el món. No és una tècnica, ja que partim que “ quan estem amb les persones, la realitat emergeix en el llenguatge a través de les relacions humanes”.

Josep Seguí, va parlar de la postura de “no conèixer”, el concepte més provocatiu de Harlene Anderson (Houston Galveston Institute), i va destacar la importància dels processos d’anàlisi dels significats. Va dir que el llenguatge simbòlic és capaç “d’explicar” i que a través del llenguatge podem construir “realitats”

 El ponent també va fer referencia a les apòrtacions del psicoterapeuta australià Michael White, com hem dit abans, promotor de la “terapia narrativa” tema que desenvolupa abastament en el seu últim llibre titulat: “Teoría sobre el diálogo y la narrativa” que va ser publicat l’any 2007, un any abans de la seva mort. White és autor de diverses obres.

Seguidament, l’especialista Josep Seguí, va parlar de la “Terapia sistémica postmoderna” de Marcelo Pakman, metge i psiquiatra que alhora és l’autor de dos interessants volums de “Compilació de Ciencias Cognitivas” amb el títol de “Construcción de la Experiència Humana” (Gedisa 2011).

Pakman que ha impartit més de 80 cursos en les Universitats d’Amèrica, Europa i Àsia, va afirmar al seu dia, que “aquell que des de la seva disciplina i pràctica específica es pregunta com es construeix l’experiència humana, està contribuint amb les seves respostes possibles, a la seva construcció”. El seu últim llibre titulat “Palabras que permanecen, palabras por venir” es ratifica en la mateixa línia.

 Finalment i mitjançant l’aportació d’un vídeo preparat específicament per el Campus de Psicoteràpia, van participar eminents especialistes com el Doctor Villegas de la UB, la Doctora Olga Guerrero i el Doctor Lluís Botella, ambdós de Blanquerna (Universitat Ramon Llull), que van defensar la integració de models que són compatibles en la línia del Constructivisme. Representen una proactivitat, així com l’elaboració d’un procés de “significat” que permet una intervenció adequada i integradora dels diferents models de psicoteràpies, per altra banda, en una constant evolució. Sens dubte el futur va en la línia del Constructivisme, ja que la Psicoteràpia està centrada en el sistema de “constructos” que han recolzat la majoria d’experts d’arreu.

Van cloure les jornades del Primer Campus de Psicoteràpia Constructivista, un debat presentat i coordinat pel llicenciat Josep Seguí, acompanyat dels membres de l’organització, Marc Muñoz i Josep Muntanyés. En aquest debat final i conclusions es van posar de manifest les “diferències” dels especialistes respecte al model sanitari actual, el qual per qüestions pressupostàries incideix en el desenvolupament i la investigació. Un fet que repercuteix tant en els pacients com en els professionals que treballen en aquest àmbit. Els membres de la Taula, van demanar als assistents de ser autocrítics, per a poder optar a millors condicions laborals i acadèmiques, sempre a favor de la disciplina psicoterapèutica del futur, que per altra banda avui, camina indiscutiblement cap a la “Psicoteràpia Constructivista”. (inspirada en els grans mestres que inclouen a Piaget).