Prevaricar

Hem vist casos, al llarg d’aquesta psicoanàlisi del procés, de mots amb famílies tan nombroses que obrien branques de significat en totes direccions. Últimament, per exemple, convocar, full i ruta, amb seixanta-un parents cadascun, una xifra molt per damunt de la mitjana del diccionari.

Prevaricar representa l’altre extrem. És una família tan i tan pobra que només compta amb la mare, que és el verb, i dos substantius, prevaricació i prevaricador. I para de comptar. I no solament això, sinó que a més a més la forma llatina del mot ja era exactament així, praevaricari, la qual cosa no ens permet confirmar la impressió que aquest pre- sigui realment un prefix. Per la forma ho podria ser, sí, però ‘varicar’? Quina associació de sentit ens pot despertar? A mi cap. No existeix cap altre terme semblant que ens il·lumini (descomptant varicosi, és clar, que semànticament és als antípodes del nostre).

Aquest aïllament gairebé total podria explicar la hiperespecialització del mot. De fet, és un terme que hem conegut gràcies a l’omnipresència dels mitjans de comunicació, perquè, tot i que circula des del segle XV, abans de l’eclosió televisiva era molt i molt difícil que arribés a orelles de la gent normal, i encara més que l’incorporessin al seu repertori. Prevaricació no ha sortit mai del camp restringit del llenguatge judicial, i això que no es tracta precisament d’un fet infreqüent: la de “desviar-se algú del seu deure, mancar a l’obligació del càrrec que exerceix” deu ser una de les pràctiques més esteses en el món de l’administració, si més no als graons més alts. I tanmateix el prevaricador no surt a la llum fins que no és denunciat: tu pots passar-te les obligacions del càrrec per l’arc de triomf que fins que algú no te n’acusa en veu alta no has prevaricat. Quants i quants funcionaris franquistes no van fer durant anys i panys el que van voler sense que ningú els pengés mai aquesta etiqueta? I després, durant la democràcia?

La curiositat és que l’espoleta que desemmascara el prevaricador és de natura política, cosa que torna a posar de manifest (ja ho vam veure amb impugnar) les intricades relacions entre poder legislatiu i judicial. Fins al punt que, seguint la línia perversa de buidar les paraules de sentit, per a segons quins partits acusar un rival polític de prevaricar s’ha convertit senzillament en una arma més. El poble, de moment, continua sense incorporar-lo al lèxic quotidià, però m’ensumo que la família aviat podria afegir un membre nou a la família, en forma de nova accepció. I no precisament adreçada al funcionari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.