Pressupost

Una de les coses bones que té consultar diccionaris és que ajuda a afinar el sentit crític, a qüestionar creences que tenim molt assentades i que sovint es basen en fils tan prims com la mera experiència personal i l’observació casual. Si ara us preguntés quin d’aquests dos verbs, posar i pondre, té més pes i presència en la llengua, segur que no ho dubtaria ningú: el primer. Posar el fem servir molt més, diríeu; de fet, pondre té un significat molt específic, només per als ous i el capvespre (les gallines ponen, el sol es pon). Els avesats a aquesta columna, sabent com sabeu la importància de les famílies de mots, afegiríeu que probablement apareix més sovint també en compostos, com ara sobreposar, contraposar, exposar, oposar o tants altres. Però tal vegada aquí us sorgiria un dubte: un moment! Vols dir que pondre no surt en alguns compostos, també? Correspondre, compondre, potser algun més… No, no en surten tants, conclouríeu; definitivament, posar s’usa molt més.
   
Doncs tots els qui penséssim això ens equivocaríem. Perquè si bé és cert que posar és un verb de força rendiment (té una setantena de derivats), pondreencara més: n’ha generat 155. I si quan cercàvem derivats no ens n’han vingut tants al cap és perquè molts s’han bastit a partir de la forma del participi clàssic,positum: impost, postor, postura, postís, rebost, compositor, dipòsit, posició, ponent, propòsit… La llista és llarga, i és plena de termes que fem servir habitualment i que mai ens crearien l’estranyesa de pondre (dic estranyesa perquè no és infreqüent la confusió amb posar, sobretot en el cas dels ous, ja que hi ha parlants que veuen en pondre un terme culte).
   
A aquestes alçades segur que ja us ho heu ensumat: pressupost, com delata l’última síl·laba, prové de pondre, car en català antic va existir un verb format amb l’afegitó de dos prefixos, pre- i su-: pressupondre, és a dir, imaginar prèviament, preveure amb antelació. Avui, confirmant el que hem dit al començament, el verb supondre ha desaparegut (malgrat que al País Valencià se sent, però no és normatiu) en benefici de suposar. I si dic tot això és perquè, arran de la desavinença parlamentària sobre el pressupost, les consegüents disputes entre defensors i detractors de la CUP, o fins i tot entre cupaires mateixos, s’han fet en molts casos a partir de conviccions tan assentades com incertes. De vegades revisar-les, fer ús del sentit crític envers un mateix, pot ajudar a fer-se una idea més certa, més real, del món que ens envolta i les circumstàncies en què vivim.