Deu ser que madurem, perquè el cert és que entre les desenes d’articles i els milers de piulades d’aquests dies no m’he topat amb la tradicional denúncia de l’origen espuri del terme pregunta, que ens va arribar fa segles del llatí però a través del castellà (cosa confirmada per la inexistència del mot en les llengües germanes). Dividits com estem entre els qui reclamen que se’n faci pública una d’una vegada i els qui reclamem que sigui en català i no en catanyol, només ens hauria faltat la tercera via dels partidaris de ‘qüestió, interrogació o interpel·lació’ “perquè pregunta és castellà”. No exagero, no, que de més verdes n’han madurat. Tindrà raó qui argüeixi que el verb demanar és més genuï que preguntar, i que el pot substituir en la immensa majoria de contextos, però també és veritat que en modalitat substantiva demanda no sempre és útil en el lloc de pregunta i pot induir a confusió.

Filòlogicament parlant, aquest terme és una ganga. Deu ser el de família més curta d’aquesta sèrie que estic fent de mots del conflicte. Qui pregunta massa és un preguntaire, que és la manera com ens treiem de sobre la canalla quan són a l’edat del per què (cosa de què, en canvi, certament ningú podrà acusar el govern espanyol), encara que també el podríem tractar, diu el diccionari, de preguntador/a. I qui té ganes d’insistir en un tema pot repreguntar (o, en substantiu, fer una repregunta. Per exemple, la del 2016: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent però que aquesta vegada tota la murga del referèndum serveixi per alguna cosa i siguem conseqüents amb la voluntat del poble?”). I para de comptar.

A mi, tanmateix, és un mot que sempre em fa riure una mica per sota el nas, i no pas per culpa seva. Fa anys, en cerca de material per a un concurs, vaig ensopegar amb una variant de pega (sí, sí, és correcte, i no solament per cola o goma d’enganxar. Com diríeu, si no, ‘estar de pega’?) que havia evolucionat fins a prendre la simpàtica forma de pegunta. Des d’aleshores, l’una em porta a l’altra i m’acaba arrossegant a un dubte irresoluble: si la pegunta és la pega, la pega és la pegunta? Gairebé estaria per demanar-ho a en Duran i la Camats.

Dos paràgraf enrere he dit mentida. M’he descuidat un membre de la família, el parent exòtic que no pot faltar mai en una casa com cal: preguntat, variant de pregunta que es fa servir al País Valencià. Tant de bo no triguem gaire a veure els piulaires valencians esbatussar-se per un #preguntatnormal.