El Papa Francesc ha convocat durant tot el proper mes d’octubre 2019, quan s’escau el Domund, un mes mundial extraordinari d’oració per la causa missionera de l’Església, per tal d’alimentar l’ardor de l’activitat evangelitzadora “ad gentes” de l’Església, és a dir “enfora”, envers els qui encara no coneixen Jesucrist i el seu Evangeli d’amor, que abans pensàvem que eren en continents llunyans, i ara descobrim que estan ben a prop nostre, i que nosaltres mateixos som en “terra de missió”. Per això, fa un any, el Papa exhortava tothom a “viure l’alegria de la missió, testimoniant l’Evangeli en els ambients en què cadascú viu i treballa”.

Aquest mes missioner extraordinari ha estat convocat, amb motiu dels cent anys de la promulgació de la carta apostòlica de Benet XV “Maximum illud” sobre l’activitat missionera, feta pública el 30 de novembre de 1919. El mes té com a lema, “Batejats i enviats: l’Església de Crist en missió en el món”, i desenvolupa 4 dimensions assenyalades pel mateix Papa Francesc per a viure aquest camí: oració, testimoni, formació i caritat. Els mitjans han de ser:

• Oració: la trobada personal amb Jesucrist viu en la seva Església: Eucaristia, Paraula de Déu, pregària personal i comunitària.
• Testimoni: els sants, els màrtirs de la missió i els confessors de la fe, que són l’expressió de les Esglésies escampades per tot el món.
• Formació: bíblica, catequètica, espiritual i teològica sobre la missió.
• Caritat missionera: ajuda material per sostenir el gran treball d’evangelització, de la missió ad gentes i de la formació cristiana de les Esglésies més necessitades.

“La fe es comparteix per atracció” -deia recentment  Mons. Dal Toso, President de les Obres Missionals Pontifícies-, i admetia que potser li hem tret aquest atractiu en convertir-la en un “moralisme”, en lloc de destacar el que de veritat és, “una relació personal amb Jesucrist”. Entre església local i església universal no hi ha oposició, com si no ens haguéssim de preocupar pel que passa a les altres esglésies del món, i especialment les més joves i potser també més necessitades. De fet, cap Església pot ser plenament local sense mantenir la relació de comunió amb l’Església universal, ja que l’Església és Una. Convé avui desvetllar de nou aquest sentit d’universalitat en les esglésies locals i recordar que la compartició és el nom de la caritat, perquè “donant es rep”. Això s’experimenta especialment quan una diòcesi és capaç de donar una mica del que li és propi, per enriquir-ne una altra i enriquir-se així mútuament.

La missió “ad gentes” compta sobretot amb el testimoni de la persona del missioner creient que té una gran força, perquè els missioners són aquells que ho han deixat tot per anunciar Jesucrist, confien en el Pare del cel, que és provident, i s’abandonen a la seva voluntat, anant allà on són enviats, amb la força del Senyor i una vida de sacrifici. I juntament amb els missioners, el més important per a la missió és l’oració.

Unim-nos des de les nostres parròquies i grups comunitaris a la vivència d’aquest Mes Missioner, i mirem de practicar els consells del Papa, almenys durant aquest mes d’octubre.