No els hauríem de perdre. Formen part de la cultura d’aquella Catalunya batejada com Nova i que inclou totes aquelles terres que varen passar una pila d’anys sota la cultura i hàbits sarraïns abans que la cristiandat els fes canviar de bàndol. De fet, tots dos servien i serveixen per a amanir. Ja siguin les fruites trossejades regades amb un rajolí de vi dolç o similar, o les verdures dels entrants mullades amb oli, vinagre o un derivat d’ambdós que anomenem erròniament salsa en comptes d’amaniment malgrat que la seva incorporació es faci amb una “pluja” successiva dels ingredients i no amb una remenada posterior a la incorporació de tots ells en un atuell per a homogeneïtzar-ne el producte resultant.
Germans petits del càntir i parents de les gerres més o menys evolucionades, un i altre estan, lentament, passant al “museu casolà” de l’aparador del menjador. Esperant sortir a taula per una ocasió especial, bàsicament de trobada familiar. I oblidant que, un i altre, foren els primers estris “multiús” de les nostres cuines. Amb els dos brocs que servien, en el cas del setrill, per a utilitzar el contingut “a la menuda” regant les fulles d’escarola crua o “a l’engròs” quan el que calia era abocar al fons de la cassola l’oli de fer el sofregit. I en el cas del porró, per a fer una “xerricada” que permetia calmar la set, però també per a omplir (aprofitant el broc gros) el got d’aquell comensal que no volia patir la humiliació de posar-se el pitet per a evitar la taca, enfront del parent que, sense arribar a fer baixar el rajolí des del front a la boca, tenia habilitats superiors a la mitjana en l’ús d’aquest estri que ens ha arribat des dels temps en què bona part de Catalunya era una “terra de marca” situada entre la cristiandat i l’islamisme.
Sense oblidar que un tercer estri tan català com és el morter, també té plantades bona part de les seves arrels en aquell temps que ens va definir com a cultura i, agradi o no, com a nació.