“El nacionalisme és, en el fons, una lluita de les elits pel poder.”

Jean Monnet (1888-1979) Precursor de la Unió Europea.

Admeto que admiro, des d’un punt de vista negatiu, la capacitat i l’enginy que els poderosos han tingut, i tenen, per mantenir el seu poder sobre la “plebs”. Els poderosos han anat evolucionant al llarg de la història, adaptant-se amb una gran flexibilitat als nombrosos canvis socials que s’han anant succeint a les civilitzacions humanes. Han estat reis, feudals, nobles, eclesiàstics, burgesos, terratinents, capitalistes, empresaris, polítics, … No importa l’època, civilització o cultura; allà on busquis sempre trobaràs una posició social on els poderosos podien i poden exercir la seva opulència i el seu control sobre la resta de ciutadans de “nivell inferior” amb major o menor evidència.

Dintre de l’ampli ventall d’eines i mitjans que aquest reduït grup de persones han anat ideant al llarg del tempsper exercir i mantenir el seu poder,se’n poden destacar molts. De les eines tradicionals més importants en destacaria dues: la religió i el patriotisme. La religió ha estat, i per desgràcia continua sent-ho encara a molts indrets del món, un dels principals instruments que els poderosos han esgrimit per a exercir el seu poder. Europa va perdre segles d’avanç social i científic durant l’Edat Mitjana, entre altres raons,per culpa del control exercit  pels nobles i eclesiàstics sobre la població mitjançant la mordassa religiosa. Passats a Europa els “anys obscurs”, el poderós va incrementar l’ús d’una altra eina que ja utilitzavades de feia anys per a que els seus súbdits cultivessin un odi als súbdits d’un altre poderós i així incitar-los a un enfrontament violent per tal de poder arrabassar-li les possessions i incrementar el seu patrimoni: aquesta eina és el patriotisme.

El patriotisme, definit al diccionari com “amor zelós a la pàtria”, ha estat una altra eina del poder establert per a controlar i mantenir la seva posició sobre la majoria social. Les societats, inflades pel fervor patriòtic, han estat capaces de matar milions de persones per tal d’obtenir l’annexió de territoris (o la seva independència) i així aconseguir que els seus líders patriòtics (reis, dictadors o presidents) obtinguessin un major control i poder. Durant la història trobem innumerables exemples.Pràcticament es podria dir que la majoria de guerres han estat exemples de l’ús del patriotisme o la religió com a eina d’expansió del poder. Voldria destacar un cas concret que últimament ha estat molt present a la societat catalana: la Guerra de Successió Espanyola.

Aquesta guerra, de manera resumida, va ser un conflicte internacional que va durar tretze anys (1702-1715) i que es va iniciar arran de la mort sense descendència del rei Carles II d’Espanya el 1700, fet que va deixar l’important regne espanyol sense el cap visible de la minoria privilegiada de l’època. La Casa d’Habsburg, d’on provenia Carles II, va veure com el seu control sobre els territoris espanyols (formats principalment per les Corones de Castella i la d’Aragó) estava en perill, i la resta de cases monàrquiques europees no van trigar en iniciar un conflicte bèl·lic cercant ampliar el seus poders amb el trofeu espanyol. El premi, finalment,es va repartir entre diverses potències (Gran Bretanya, Savoia i Àustria) mentre que la Casa de Borbó, d’origen francès, va obtenir el regnat dels territoris restants espanyols, però sense aconseguir la seva annexió al regne francès. En definitiva, aquella va ser una altra guerra on van morir milers d’europeus enarborant banderes patriòtiques per tal que les cases nobles de l’època poguessin incrementar el seu poder.

Anant a una època més recent, durant els últims anys de la dictadura franquista a Espanya, els poderosos del moment, molts dels qualsde cara enfora sempre havien mostrat les seves simpaties al règim per així poder mantenir la seva posició privilegiada, veien com el statu quo on ells s’havien adaptat i prosperat, començava a canviar dràsticament. Tal i com fins llavors havien fet els seus antecessors en el poder davant dels canvis socials, els poderosos van tornar a organitzar-se per a iniciar novament la seva adaptació als nous temps que es preveien. Aquells poderosos que es distribuïen entre els diferents sectorsdel teixit social d’aquells temps, van veure encertadament que, un cop el dictador morís, la part més visible del poder establert passaria a estar formada pels partits polítics. Així doncs, molts d’ells van començar a endinsar-se en els embrions de les formacions democràtiques, sobretot de les que tenien un caràcter ideològic més de dretes o liberals. Fins i tot,ells mateixos van crear partits polítics per encapçalar-los a la nova etapa social, com per exemple va ser “Alianza Popular” (que posteriorment passaria a ser Partit Popular) fundat majoritàriament per ex jerarques franquistes com Manuel Fraga.

A Catalunya, una deles principals vies polítiquesdels poderosos va ser el recentment creat partit de Convergència Democràtica de Catalunya (1974) al voltant de la figura del que posteriorment va ser President de la Generalitat durant 23 anys, el Sr. Jordi Pujol i Soley, que va enarborardes de el seus inicis la bandera patriòtica catalana (la senyera, en aquell moment). A mesura que la democràcia s’instal·lava a Catalunya i a la resta d’Espanya, els poderosos van anar restablint i adaptant el seu poder dintre dels diferents entramats socials: sectors polítics, administratius, productius (destacant l’immobiliari), financers, etcètera. L’etapa de benestar, democràcia i pau que ha imperat des de llavors a Europa els ha obligat a crear noves eines de manteniment del seu poder (reflectit ara en forma de patrimoni i diners) sobretot de caràcter financer (evasió fiscal, corrupció, malversació i altres). Recentment i degut a la greu crisi econòmica que pateixen les economies occidentals (destacaen aquest cas l’espanyola, amb Catalunya inclosa), els ciutadans “del carrer” han començat a veure que aquestes noves i sofisticades eines financeres, sobretot la corrupció, són una amenaça per al tant lluitat i patit Estat del Benestar,que ens ha permès, entre d’altres beneficis socials, intentar reduir la diferencia entre les capes socials.

La crisi a Catalunya s’ha patit d’igual manera que a molts altres indrets. Els poderosos que estan establerts dins del sector polític català, principalmental principal partit de dretes a Catalunya (Convergència), van veure com la societat catalana i espanyola va començar a perdre la seva confiança en la classe política degut als vergonyosos casos de corrupció que la crisi anava destapant per tot l’Estat, sense ser Catalunya cap excepció. Els dirigents deConvergència, que des del 2010 estaven prop de la majoria absoluta al Parlament català, van preveure el risc de la pèrdua de poder polític que ja s’estava començant a produir i van decidir astutament intentar aprofitar-se del sempre latent sentiment independentista d’una part de la societat catalana i que la crisi estava exacerbant a un nivell fins el moment mai vist.

Així el 2012, traient la pols de la vella eina manipuladora del patriotisme, Convergència va canviar la senyeraper l’estelada i mentre amb una mà exaltava el moviment independentista amb l’altra convocava eleccions anticipades amb el objectiu d’aconseguir la seva desitjada majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Però en aquest cas, les coses no van sortir com l’estratègia dels poderosos de Convergència van idear. Convergència va guanyar les eleccions, sí, però no amb el resultats aclaparadors que ells esperaven, sinó perdent dotze escons i veient com el seu principal rival en la monopolització del moviment independentista, Esquerra Republicana de Catalunya, doblava els resultats en comparació amb els anteriors comicis. Aquesta pèssima  jugada convergent va fer que el President Artur Mas, succeïdor delMolt Honorable President Pujol (qui dos anys més tard -2014- es va veure involucrat en un vergonyós cas de corrupció), es trobés entrampat dins del gran moviment social de caire independentista que ell mateix havia ajudat a crear i, a més, amb el principal defensor políticd’aquest moviment (ERC) pressionant-lo per continuar tirant endavant l’anomenat “procés”.

Artur Mas, amb el pes de l’estelada que ell mateix va decidir agafar, és dins d’una batalla política de la qual no és capaç de trobar una sortida, mentre veu com el seu partit començaa patir greus símptomes de desgast (casos de corrupció, separació del seu soci “Unió Democràtica de Catalunya”, creixement exponencial dels nous partits o la força adquirida pelseu principal rival ERC). Amb la por de perdre la seva posició, Convergència ha tornat a fer ús de la inventiva característica dels poderosos i ha ideat una estratègia per a continuar mantenint el seu poder.

L’estratègia és clara:crear unes noves sigles atractives (Junts Pel Sí), integrar-se ells mateixos dins d’aquesta nova marca i fer que ERC també ho faci per tal d’eliminar d’un sol cop l’amenaça que els prenguin el control de la Generalitat en unes eleccions si hi concorrende manera separada.Col·locar “homes de palla” patriòtics al capdavant de la marca.Continuar fent servir els mitjans de comunicació públics catalans (controlats per Convergència) per realitzar màrqueting propagandísticpatriòtici atacar els rivals polítics de fora i de dins. I, amb tot això, aconseguir desviar l’atenció dels “afers” convergents, fent servir el fervor patriòtic (intencionadament augmentat per ells) d’una part de la població catalana, donant-li temps per a poder apuntalar el seu poder en risc sense tenir a sobre el focus mediàtic o social.

I, com encaixa exactament la independència dins d’aquesta estratègia? En el cas que hi arribés, Convergència tindria el camí pla per a continuar mantenint el seu poder, però en aquest cas amb molta més força, ja que la feblesa pròpia de qualsevol nou Estat és la via perfecta que tenen els poderosos per a incrementar la seva supremacia sobre la ciutadania. I si no hi arribés, aconseguirien quedar, des de el punt de vista patriòtic, com “màrtirs” polítics, mantenint intacta la seva reputació dins dels estaments del poder. En qualsevol cas, ells guanyen.

Com he dit al començament, és formidable la capacitat d’inventiva dels poderosos per mantenir la seva posició d’una manera tan subtil.

Miguel Perruca Martín

Regidor a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell per Compromís X La Seu