Poble

A mesura que s’acosta l’espetec, la batalla es fa més crua i els termes del conflicte s’acumulen: mandat, sublevació, imputar, sufocar, cop d’estat… Els bàndols no paren de proporcionar-me material, però jo m’havia reservat per a aquesta setmana tan crucial un mot pel qual sempre he tingut una estima especial.
    Poble no és una capsa de sorpreses des del punt de vista filològic, com ens ha passat amb molts altres: prové de populus i té uns quants parents, la gran majoria dels quals fàcils de deduir perquè són força corrents. No, la força d’aquest terme ve del fet que és un perfecte indicador dels temps i de l’estat de coses. Això és així perquè, tal com passa amb les paraules que designen conceptes invariables o categories generals, sempre ha estat molt present (d’ençà que el van gestar, llavors del SENATUS POPULUSQUE ROMANUS. Potser perquè el poble, entès com a conjunt de la població, no es pot eliminar, malgrat el que de vegades sembla que a algun manaire li agradaria). Aquesta presència permanent fa que es pugui apreciar molt bé el vaivé de la consideració social: en temps de revolucions franceses i revoltes marxistes es transforma en un mot en auge, carregat de valors modèlics; en èpoques de capitalisme desfermat i correcció política, la cotització baixa vertiginosament. Per no parlar de l’ús, sempre fariseu, que en fa la política: si d’una banda l’adjectiu popular està tan positivament connotat que fins i tot un partit de vocació jeràrquica i piramidal se’n fa dir, de l’altra el discurs dominant abomina dels seus germans populisme i populista. M’ensumo que en tot això hi ha un element bàsic que hi té alguna cosa a veure: el significat de poble com a ‘població petita’ oposat a ciutat ha d’estar marcat amb foc en l’inconscient col·lectiu, si més no en un país amb les classes dirigents tan acomplexades com les que tenim. El poble és rural i antiquat, la ciutat és dinàmica i moderna. No és estrany, i ara permeteu-me que extremi una mica l’al·legoria, que els programes polítics de Convergència (els dirigents de la qual aterren cases antigues per alçar xalets) i la CUP (que arreglen i restauren fàbriques velles per fer-ne centres socials) estiguin tan allunyats.
    Ara bé, el trumfo del poble, l’as a la màniga que l’ha de dur a la victòria final, és un dels seus fills més dinàmics: el concepte de públic. En una paràbola històrica ben significativa, ha passat de ser l’espectador passiu que aplaudia (panem et circenses) a convertir-se en l’adjectiu que combat l’opacitat dels estats i el domini del poder privat (especialment bancs i grans corporacions). Al poble el que és del públic.

TOTES LES NOTÍCIES