Pis

Pau Vidal

Doncs mira, al final resulta que venia d’un verb tan infreqüent, tan ocult, com pisar. Misteri resolt.
   
Bon dia, això és la secció Rodalmot i aquesta columna d’avui respon el dilema que vam plantejar la setmana passada: si tinguessis tres mots com ara bo, ajut i pis (el titular d’on sortien deia concretament “El govern proposarà un bo d’ajut als joves per poder llogar pis”), quin triaries per fer-ne un article? Explicàvem què podia ser interessant de cada un, i en el cas de pis era, justament, l’origen: “d’on deu venir?” Doncs ara ja ho sabem, i realment diria que la resposta ha estat a l’altura de les expectatives. Vegem-ho.
   
Pisar és un verb amb un estigma com una casa de pagès (i mai tan ben dit, ja veureu per què). Ni tan sols és que tingui mala anomenada, és que la immensa majoria dels parlants ignoren que existeixi; i si mai els ho demanessin, ben pocs n’hi deu haver que sàpiguen que no és castellanisme. Filòlegs a part (i no tots), probablement pagesos i gent del camp, però només d’alguna banda del país (la Garrotxa?), perquè sembla que és localisme. Pisar vol dir, efectivament, el que sembla, ‘trepitjar’ (sí, sí, ben bé com en castellà), però especialment ‘trepitjar el raïm per treure’n el most’, acció coneguda més aviat amb l’altre verb, follar, que ens fa tanta gràcia a tots plegats. Ve del llatí pinsare, freqüentatiu de pinsêre, ‘pegar, batre’.
   
Aclarit l’origen, la segona particularitat de la família de pis és que és reduïda. Reduïdíssima. Tant, que per ben poc no parlem d’un orfe: si pisar n’és la mare i pis el fill, l’altre germà, únic, és pisada, ‘acció de pisar’. Sinònim de ‘trepitjada’. Una trista família de tres, pràcticament dickensiana.
   
Per completar la feina només ens quedaria saber com es va passar de l’acció de ‘pisar’ al substantiu ‘pis’ per referir-nos a un lloc on es viu; el pas intermig no té cap secret, i correspon fil per randa a la idea que encara conserven al castellà de l’Argentina: el piso és el terra, el paviment, és a dir, allò que es trepitja. N’era el sentit originari. D’aquí es va passar a ‘cadascuna de les divisions d’una casa en sentit horitzontal’, o sigui: cada paviment era un pis. Ja està tot a punt per al salt final: el pis com a terra passa a definir cada tall o secció de la casa, cada replà. Allò tan conegut de la part pel tot. I ja ho tens: acabes d’assistir al naixement d’un concepte.
   
A mi, ja us ho diré, la tria que hem fet m’ha semblat encertada: hem fet de filòlegs i s’ha entès tot. I a sobre hem après una cosa que no sabíem. Un vint vint, que diuen ara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

[do_widget id=category-posts-pro-64]