Quan es va acostant en l’horitzó la cerimònia dels Oscar m’agradaria parlar d’una de les pel•lícules amb més nominacions de la present edició que encara no havia tingut oportunitat de veure i que molts ja heu pogut disfrutar ja que es va estrenar el passat mes de desembre. M’estic referint a La vida de Pi del director taiwanès Ang Lee que, entre altres candidatures, competirà per Oscar tan importants com són el de millor pel·lícula, millor director o millor guió adaptat. Es tracta d’una film que sembla haver molestat a alguns pel seu evident missatge religiós, la seva voluntat de sermonejar, el seu afany de transcendència o per un misticisme de disseny. Per la meva part, no negaré aquests defectes que estan a punt de destrossar un calidoscòpic film que explica, bàsicament, la aventura fantàstica d’un noi que ha de conviure amb un tigre de bengala en un bot salvavides després de patir un naufragi. Una desventura marítima explicada com si es tractés d’un conte d’exotisme orientalista nascut del geni de la làmpada màgica que encomana un contagiós càntic a l’esperit d’allò meravellós.

Un aspecte a ressaltar d’aquest film dividit en tres parts i estructurat com una història de supervivència viscuda i/o patida en condicions extremes contada a un escriptor caçador de relats increïbles és el seu desbordant desplegament de pirotècnia visual viscut ben bé com una experiència sensorial. Aquest enfocament en clau de faula delirant de llumetes electritzants, aigües marines com miralls que reflecteixen cels crepusculars, meravelles subaquàtiques que solquen la superfície com pinzellades de color, firmaments que es fonen amb el fons marí i viceversa, atorga al relat una estètica més aviat kitsch o carrinclona; però les seves imatges de postal publicitària, d’eslògans gràfics de tonalitats pastel, de pel•lícula acolorida amb fons i decorats pintats digitalment té un innegable poder de fascinació.

Més enllà del discurs o del plaer hipnòtic que provoca l’enlluernament dels seus efectes numèrics, aquest film el trobo especialment recomanable per l’aposta clara que fa al reivindicar la necessitat de la fabulació i per posar al descobert com la màscara del cinema fantàstic no és altre cosa que la disfressa que s’ajusta i s’adapta a la realitat. És cert que tot això s’explicita cap al final de la pel•lícula – i aquí demano perdó si avanço alguns esdeveniments – amb la intenció de revertir el sentit al relat que fins aleshores estàvem seguint plàcidament com si d’un viatge fabulós i oníric es tractés. Una confessió a càmera del protagonista arriba precedida per un informe dels asseguradors del vaixell que no dóna crèdit al relat explicat del noi supervivent i que exigeix quelcom més versemblant, més creïble. En aquest precís moment, la realitat sepultada irromp en tota la seva cruesa en la superfície del vistós i flonjo relat.

La història amagada i ara verbalitzada d’un naufragi real no compta amb la seva corresponent pel•lícula en imatges. La barbàrie i el salvatgisme humà en un bot salvavides convertit en una brutal carnisseria on van morir la pròpia mare del noi i un mariner a mans d’un tripulant del vaixell és un relat esfereïdor i traumàtic, un relat inimaginable i per tant, no és representable, no és filmable. Només les despullades paraules donen compte de la magnitud de la odissea de supervivència humana en una barca a la deriva durant més de dos-cents dies. La història viscuda és tan terrible que per explicar-la i donar-li un sentit s’ha de triar un model narratiu com la faula amb animals, com si fóssim en els territoris de La Fontaine o ells germans Perrault. En el prodigiós conte filmat per Ang Lee, les bèsties – un orangutan i una zebra són devorades primer per una famèlica hiena i després aquesta és destrossada pel tigre de bengala- es converteixen finalment en símbols i metàfores del comportament humà en una situació límit.

De totes maneres, abans de la confessió final, el relat conté un passatge prou revelador com és el de la illa encantada, lloc emblemàtic on s’aturen tots els relats de viatgers i de nàufrags a la deriva, des d’Ulisses a Simbad passant per l’illa misteriosa de Jules Verne o l’illa diabòlica de Moreau de H. G. Wells. Una illa plena de perills i d’encants, una mena de paradís que amaga el seu costat fosc, un espai edènic de dia que amaga un infern de nit. Una illa amb plantes carnívores que assetgen als incauts navegants, com descobreixen el mateix protagonista quan cull una flor que amaga un inquietant tresor, una dent humana. No és altre cosa que l’empremta del canibalisme, autèntica frontera humana, tabú intocable, però que emergeix com un lloc comú en un bon grapat d’episodis històrics o novel·lats de nàufrags desesperats – des del navegant Cabeza de Vaca al passatge d’antropofàgia viscut per Gordon Pym en l’obra de Poe -. La irrupció d’aquest fet produeix una esquerda en el fins aleshores homogeni i ordenat relat de caire embriagador conjuntat de colors, textures i atmosferes visionàries. Aquest episodi qüestionador de l’ordre bucòlic en el qual vivia el relat, per força havia de desembocar en l’eixuta crònica del malson del sofriment i patiment inhumà d’un jove nàufrag que ho havia perdut tot enmig de l’oceà indiferent.

Com que aquesta buidor és inenarrable, aleshores neix la funció, la representació, que pren la forma d’una arca de Noé de butxaca en què batega el costat salvatge amb la difícil convivència del tigre i del jove, el qual aprèn l’ensinistrament i el sotmetiment del ferotge felí. Com interpel·la el protagonista rescatat al buscador d’històries i al mateix espectador, tots preferim sovint més la fantasia a la realitat, la ficció al real, el relat embellidor a la lletjor d’una vida llastimosa de nàufrag abandonat. Així es prefereix imprimir la llegenda a la sordidesa d’una història feridora, millor pintar una història de colors preciosos per subliminar allò ominós que no es pot dir. La paleta infogràfica com a metàfora de l’horror.

Per Joan Millaret Valls / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada