Personalisme comunitari és una alternativa a l’actual sistema capitalista obsolet, basada en una societat civil autogestionada i organitzada en xarxa. Neix com una resposta al fet negatiu de que, qui més qui menys, al adonar-se que quelcom no funciona, passa de tot, no entén res i pensa que algú o altre ho solucionarà.
 
Succeeix que aquest algú, amb un alt grau d’il·lusió i molta més ingenuïtat, s’atreveix, d’una forma utòpica i optimista, a plantejar una alternativa post-capitalista, nomenada personalisme comunitari que sense cap tipus de pretensió de crear càtedra, simplement aspira a senyalar un possible camí,  inicialment per a exploradors socials innovadors i creatius. Uns senzills però meditats suggeriments, per no haver de començar de zero, basats en la creació d’una wiki local, amb la que es pretén des dels municipis, fer poble per acabar fent país.
 
Alternativa basada en el fet, de que si la informació és poder, cal promoure l’empodarament, inicialment minoritari de ciutadans, que renunciant a la seva actual negativa condició de súbdits, que culpant als polítics, de tots els seus mals haguts i per haver, no s’adonen que són clarament el seu mirall.
 
Ciutadans que aposten per endegar una nova societat, mitjançant un canvi cultural de la seva pròpia persona i del municipi, des d’on es configura socialment la societat, promovent inicialment l’autosuficiència territorial, basada en la vida local 24 hores, incloent-hi el treball, com un camí d’antuvi, si més no, creïble, possible i aconsellable.Assaig errorEl Personalisme comunitari es una alternativa postcapitalista, basada en una societat civil autogestionada i organitzada en xarxa, que inicialment, tot i funcionant de forma caòtica, a l’estar centrada en la llibertat imprevisible de les persones, acaba generant ordre. 
 
En aquests tipus d’organització, és mes important la innovació i creativitat personal, que la planificació prèviament programada, quina seqüència final, acaba essent generada per accions disruptives inicialment no previstes. L’acceptació d’aquest funcionament no exclou, la prèvia elaboració d’un full de ruta, que tot o no acomplir-se del tot, és millor que no tenir res, que no tenir cap pla per on començar. 
 
Un projecte tradicional per aconseguir els seus objectius, requereix una planificació que indiqui tots els passos necessaris per fer-ho possible. D’antuvi se sap on es vol anar, la qual cosa no succeeix amb una alternativa disruptiva com la del personalisme comunitari, que endega un nou camí desconegut, que cal anar explorant fins a trobar un destí, el més semblant possible al inicialment desitjat.
 
Aquestes noves maneres, de posar en marxa iniciatives noves en l’actual societat, són cada vegada més corrents. Els que no ho fan, perden el tren de la innovació. Es tracta d’anar avançant amb estratègies d’assaig error, de tirar-se a la piscina per aprendre a nedar, per endegar una nova idea, apostant clarament en primer lloc per la pràctica, que cal això si, anar reforçant amb la teoria necessària per continuar trobant el millor camí.