De vegades té un la sensació que la vida ho atropella. Tinc la seguretat que vivim en una societat que fomenta l’ansietat, el stress i la fatiga. Amb prou feines podem gaudir el temps present perquè els esdeveniments del passat ens paralitzen o el futur que pugui venir ens angoixa.
Però en qualsevol cas, para què vivim? Fer-nos, i sobretot respondre’ns, a aquesta pregunta de tant en tant pot resultar fonamental per centrar-nos en l’important, per no perdre el focus. Evidentment resulta més fàcil preguntar-se que pot fer la vida per mi i què puc fer jo per la vida.
En la vida tenim temps ,èpoques, o solament etapes que un passa i cadascuna d’ella t’ensenya alguna cosa, però en aquest peregrinar, hi ha coses que vas deixant enrere i la raó és simple, hem de fer espai perquè les coses noves les experiència , el coneixement, etc. pugui entrar a les nostres vides i puguem entendre el per que de les coses.
No et lamentis més. No ets l’únic/al fet que has perdut i que has caigut deu vegades. L’important és reconèixer-los errors i aprendre d’ells.
Tothom cau en la sendera de la vida. Pèrdues, desil·lusions, cors trencats, ensopegades, dissorts, malaltia imparable i dolor. Però si asseguis dolor és que estàs viu/a
NO esperis més, es viu obsessionat amb el passat i pressionat pel futur, de tal manera que la vida que passa ara davant els teus ulls, sota els teus peus, te la perds en tota la seva esplendor, amb tots els petits detalls tan grandiosos.
No tinguis por a equivocar-te. Segur que vas a caure, que erraràs en la teva elecció, però no et pot falta mai una bocanada d’aire fresc per revelar-te davant la caiguda i donar un gran pas avanci, mai et poden faltar les ganes i les forces per seguir lluitant.
Igualment, traurem partit a la vida si la sentim intensament, extraient el seu suc a cada moment.
La vida és viure. No és una cosa, és un procés. No hi ha forma de conèixer el que és la vida més que vivint, estant viu, fluint, discorrent amb ella.
La vida és inseguretat. A cada moment es dirigeix cap a una inseguretat major. És un apostar. Un mai sap el que va a succeir. I és bell que un mai ho sàpiga. Si fos predictible, no valdria la pena viure la vida. Si tot fos com t’agradaria que anés i si tot fos una certesa, no series un home ni una dona, series una màquina.
La vida és un misteri. Com més la coneixes, més bella és. Arriba un moment quan, de sobte, comences a viure-la, comences a fluir amb ella.
La vida és un art has de sentir-la. És com el caminar per una corda fluixa.
La millor forma de perdre la vida és tenir una certa actitud davant ella. Les actituds són les nostres creacions, són els nostres prejudicis, les nostres invencions. La vida no és creada per nosaltres; al contrari, nosaltres som només ones en el llac de la vida.
Depèn de mi de tu de tots vosaltres. La vida en si mateixa és un llenç en blanc, es converteix en qualsevol cosa que jo pinti en ell i tots vosaltres. Pots pintar infelicitat, pots pintar felicitat.
És l’efecte i l’actitud que devem tenir davant determinats factors que es troben fora de l’abast del nostre control. És aquest sentit, la capacitat d’acceptar la vida tal com ve, tal com és ens apropa a la felicitat.
L’acceptació no té res a veure amb la resignació. El resignat assumeix la seva derrota sense haver lluitat. El que accepta sap que ha batallat fins al final. Saber que hem fet tot el que estava a les nostres mans, centrar els nostres esforços i il·lusions en nous projectes i desafiaments.
I és que moltes vegades perdem la capacitat de gaudir d’algunes coses, persones i relacions simplement perquè no les acceptem tal com són. No es tracta que hàgim d’estar d’acord amb elles, simplement es tracta que no ens obstinem a canviar-les.
El nostre temps és important perquè la nostra vida ho és. El dia d’avui no ve més que una sola vegada i mai més, però ens imaginem que tornarà matí. No obstant això, demà és un altre dia que tampoc arriba més que una vegada.
En definitiva, hem d’aprofitar el temps, i l’únic temps sobre el qual realment podem actuar és el present. El temps és la vida; si perdem el temps, perdem la vida. El temps és un regal. El pitjor és que quan prenguem consciència pot ser massa tarda.
I no t’oblidis mai de somriure a la vida, encara que moltes vegades flaquegem, cal aixecar la cara cap a dalt avançar, i posar rumb cap a la vida, que ens a tocat viure.