Perquè ens fa por estar sols?

Som animals socials  i necessitem la companyia dels altres. Ja deia aquell poeta anglès que cap persona és una illa i que tots formem part d’una cadena, quelcom que en una època tant individualista com aquesta s’ha de repetir. I és per això que com diria aquell els qui opten voluntàriament per estar sols o són bèsties o són semidéus. Quelcom que podem constatar en la realitat quotidiana. Quin és el pitjor càstig dels presoners? Doncs estar en una cel·la d’aillament, on els seus captors tenen clar que acabaran enbogint. I què busquen els qui volen evolucionar espiritualment? Doncs el mateix: la soledat que faci que el que la pràctica acabi connectant millor amb si mateix i amb l’univers. En realitat neixem sols i morim sols i moltes vegades ens sentim de la mateixa manera tot i estar acompanyats. Hi ha tantes relacions amistoses i sentimentals que s’expliquen, sobretot per evitar la soledat. Ens fa por estar sols perquè necessitem el vincle amb els altres però aquests altres també ens poden fer mal i com solucionem el dilema, si és que ho fem, dirà com serà bona part de la nostra vida.

Hi ha un altre motiu pel qual ens fa por estar sols. I és que molt sovint no és que tinguem por als altres i els seus comportaments, és que tenim un buit interior que no sabem com omplir i ens angoixa. Perquè fem el que fem ens preguntem i no tenim una resposta clara. O directament no la tenim. Puc explicar un cas personal. Fa un temps vaig fer una sessió de meditació. Treguim-li les connotacions orientals. Em vaig limitar a concentrar-me en un lloc tranquil en la meva respiració. Constantment em venien pensaments al cap, com passa normalment, i de sobte em va entrar una profunda angoixa. Vaig decidir continuar i l’angoixa creixia i creixia. Estava a punt de deixar la sessió de meditació i, de sobte, em va entrar una profunda calma. Què havia passat? Simplement m’havia obligat a estar a soles amb les diverses parts que composen el meu jo i aquestes es van barallar, lluitar i cridar i mil coses més. I finalment van decidir cooperar entre elles amb una pau i una harmònia molt inhabitual. Poc a poc vaig tornar a la normalitat i ara noto a faltar aquell moment de pau. Però des de llavors sé que mai estem sols. Perquè sempre serem multitud i encara que no hi hagi ningú al nostre costat la multitud serà dins nostre. I si aconseguim que hi hagi una relativa pau al nostre interior podrem transmetre’l als qui ens envolten i llavors ja no es farà por estar sols. Perquè, en tots els sentits, mai ho estarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.