peretRecuperem aquesta entrevista de desembre de 2012 com a homenatge i en record de Peret

Poques vegades una persona ha estat tant coneguda i reconeguda en el temps per un àmpli i variat ventall de població com és el cas d’en Pere Pubill Calaf, Peret. Creador de la popular Rumba Catalana, ha estat present en el món musical i mediàtic des de començaments dels anys seixanta del segle passat fins els nostres dies, passant per un parèntesi d’un cert retir marcat per una profunda activitat religiosa. Un personatge que ha rebut la Creu de Sant Jordi (1998), que ha estat declarat fill predilecte de Mataró (2011) i que ha col·laborat amb enregistraments juntament amb cantants de projecció internacional convertint-se en tot un referent musical i vivencial de vàries generacions. Ens rep al seu apartament de Mataró per compartir un parell d’hores amb nosaltres, davant de la platja, un lloc on pot gaudir d’un horitzó infinit.

Us definiu com a gitano català, dels “Corrals” de Mataró.
Els Corrals eren uns terrenys propietat d’un “gran senyor de Mataró” que ens el va regalar perquè nosaltres estàvem allà per dir-ho d’alguna manera ocupant-los. Erem quatre famílies i dos són mortes, doncs… ben poca gent pot manifestar aquests orígens. Aquest gran senyor ens va fer una escriptura i ens hi vam quedar. Eren barraques, si plovia et mullaves, el terra era negre, no hi havien parets ni res… la pobresa absoluta, vaja!

Un gitano diferent?
Sóc gitano però tinc una part de paio, també. El meu avi era paio. Així doncs em sento gitano català, paio català, fill de Mataró i criat a Barcelona. De fet tota la meva vida he estat a Barcelona. Per altra banda també em sento de molts altres llocs, perquè em trobo estimat i acompanyat. En resum: sóc un gitano, mig paio, universal.

Què significa per en Peret el carrer de la Cera?
És el meu barri, a Barcelona. El carrer Salvadors, quart primera era on vivia. Un quart pis que de fet era un sisé i que em permetia gaudir d’unes vistes dels terrats de Barcelona immillorables. Hi vaig viure molts anys.

El nom de Peret s’associa irremeiablement al de la rumba catalana. Com la definiríeu?
És una música que, com totes, té les seves característiques. Comença sent una música que fa ballar a tothom, però amb lletres que tenen una gràcia, amb picardia, paraules de doble intenció… parla d’amor, de desamor, crítica social… una música que fa pensar també. En definitiva la rumba catalana parla de la nostra cultura, la cultura catalana. Darrerament una de les cançons que canto en català i que òbviament no és pas meva, és l’Emigrant.

Cantar en català…
De fet és més fàcil per a mi cantar en català que en castellà. Sona millor. S’ha de dir també que la rumba catalana té molt poc flamenc. No es tracta pas de rumba flamenca. Hi ha força gent que ho confón.

Gato Pérez, un argentí que cantà molt a Barcelona…
Quan parlem del Gato Pérez, per exemple, convé aclarir algunes coses. S’ha dit que cantava la rumba catalana, i no és veritat. Cap músic pot dir això d’ell. La seva música era una salsa argentina, amb milongues… era el seu estil propi. Això no vol dir que fés malament la seva música, al contrari. Cal dir però, que no feia rumba catalana. Ell deia que li agradaria cantar-la, però que no en sabia. Tinc testimonis de músics i del seu propi productor en aquest sentit. He de dir que per a mi, com a més gent faci rumba catalana millor que millor, però cal parlar amb propietat, del contrari ens confondrem i no ens podrem entendre. El mateix es podria dir del Pescaílla, que cantava rumba flamenca.

Així doncs, quan i com neix la rumba catalana?
La rumba catalana va començar amb els turistes, a Calella. Jo cantava tot sol en un petit local. Es tracta d’un estil de música que vaig inventar. Amb l’enregistrament de La noche del hawaiano, es va popularitzar de tal manera que de fet era “obligat” tenir-lo a casa, escoltant-se a les discoteques de l’època de manera assídua. Fins i tot actualment encara m’hi posen, per allò d’engrescar a ballar la gent.

Hi ha una primera època que històricament s’associa al règim franquista, al lema “Spain is different”…
Jo no em vaig assabentar d’aquesta situació. Jo passava del tot, feia la meva feina, disfrutava molt… però no em preocupava de res més.

El 1982 s’inicia un període de nou anys focalitzat de manera exclusiva amb l’execici de tasques religioses…
He de dir que l’església som tots els que la practiquem, la comunitat… N’hi ha moltes d’esglésies, però. De fet, la paraula de Jesucrist em va interessar molt i m’hi vaig dedicar amb cos i ànima durant nou anys, buscant a gent que pensés com jo. Es tractava de l’Església Evangèlica de Filadelfia. Tot i que actualment no m’hi dedico de manera exclusiva, a Jesucrist no l’he deixat, ni el penso deixar.

Una segona època d’or de la rumba catalana es podria associar amb la Barcelona olímpica…
Cal tenir en compte que hi ha moltes èpoques, no només dues. Tanmateix he de dir que vaig participar d’una manera especial a la clausura dels Jocs Olímpics interpretant la canço Gitana hechicera, dedicada per aquest motiu a la ciutat de Barcelona.

Parlem una mica dels grups actuals de la rumba catalana…
No tot el que s’identifica com a rumba catalana, ho és. Molts d’aquest grups i músics fan rumba catalana, però també d’altres estils. Repeteixo, no tot és rumba catalana.

Què en penseu de la Nova Cançó?
Va ser molt important i en el seu moment va interessar molt. Nogensmenys van tenir un mal pagament. Amb la Generalitat constituïda no van tenir el reconeixement que es mereixien.

I de la relació entre els joves i la rumba catalana?
És un cas molt especial que encara no acabo d’entendre però que em fa molt feliç. Cada vegada més als meus concerts trobo un sector jove que s’identifica amb el que faig, amb la meva música i que a més hi disfruta. És meravellós que després de tants anys puguis tenir un públic tan jove. Això encoratja molt.

Com veieu el futur…
En la mesura que pugui penso treballar fins al final. Jo m’estimo el públic i crec que ell també m’estima. De fet m’agradaria acabar a l’escenari.

Esperem poder gaudir força anys de la figura i del treball d’en Peret.

Per Joan-Ramon Gordo i Montraveta/ Ens de comunicació / AMIC – Redacci

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada