He tingut un somni.

He somiat que érem tots a la via, ben agafats de la mà, i de cop i volta venia el tren. No es veia però se sentia el xiulet, aquell xiulet que més aviat sembla un bramul i que fa tanta por. Aleshores sentíem una veu que cridava “Viafora!” i tots, per comptes de fugir corrent, ens ajupíem i agafàvem el raïl i estiràvem ben fort amunt. I la via es desenganxava de terra i aleshores la començàvem a cargolar, amb travesses i tot, començant des del Pertús i anar baixant, fins a Alcanar. Però un cop allà, saps què?, posats a fer ja la cargolem fins a Guardamar, i quan érem allà, amb un rotllo descomunal fet de més de set-cents quilòmetres de via fèrria (i uns quants borinots que hi havien quedat atrapats), li cardàvem una coça en direcció a l’altiplà, però una coça d’aquelles d’alta velocitat, que corrés ben de pressa, que es veu que allà els fa molta falta, l’alta velocitat, per això hi ha aquelles multituds a les estacions esperant que passi el tren.

He tingut un somni, i l’he somiat despert. Dimecres, al tram 432, entre Montgat i El Masnou, l’explicaré als meus companys de via, i com que, coses del Maresme, allà la cadena passa ben bé a dos pams del tren, ves que no ho provem. Si per cas veiéssiu, al vostre tram, que s’acosta un gran rotllo fet de raïls, travesses i botiflers, ja ho sabeu: coça i alta velocitat.

(Viafora! era un crit d’alarma que s’usava llavors de les incursions pirates per advertir del perill i que la gent sortís de les cases. És l’aglutinació dels dos mots que es feien servir per tal funció, via! i fora!.