El papa Francesc recentment ha parlat davant un grup d’Ambaixadors i als Membres de la Fundació “Centesimus Annus” i ha demanat als responsables polítics que tinguin valor per afrontar una reforma financera ètica, remarcant que la solidaritat no és una almoina social, sinó un valor social.

Hi ha molts avenços, és cert, que contribueixen a l’autèntic benestar de la humanitat. Però també cal reconèixer que la majoria dels homes i les dones del nostre temps segueixen vivint en precarietat quotidiana, amb conseqüències funestes. Algunes patologies augmenten, la por i la desesperació s’apoderen dels cors de molts; l’alegria de viure va disminuint, la corrupció i la violència augmenten, la pobresa es torna cada vegada més impactant. Lluitem molt per viure i, sovint, acabem vivint sense dignitat.

La crisi mundial que afecta les finances i l’economia posa en relleu les seves deformitats, i, sobretot, la greu manca d’una orientació antropològica, i així la persona humana queda reduïda a una sola de les seves necessitats: el consum. I pitjor encara, l’ésser humà és considerat avui com un bé que es pot utilitzar i llençar. En aquest context, la solidaritat, el tresor dels pobres, es considera sovint contraproduent, contrària a la racionalitat financera i econòmica. Mentre que els ingressos d’una minoria van creixent de manera exponencial, els de la majoria van disminuint. Aquest desequilibri prové d’ideologies que promouen l’autonomia absoluta dels mercats i l’especulació financera, negant d’aquesta manera el dret de control dels estats, tot i estar encarregats de vetllar pel bé comú. S’instaura una nova tirania invisible, de vegades virtual, que imposa de forma unilateral i sense remei possible, les seves lleis i les seves regles. A més, el deute i el crèdit allunyen els països de la seva economia real i els ciutadans del seu poder adquisitiu objectiu. A tot això s’afegeix una corrupció tentacular i una evasió fiscal egoista, que han assumit dimensions mundials. I l’atur galopant priva del dret al treball i de la dignitat de guanyar-se el pa.

Darrere d’aquesta actitud es troba el rebuig de l’ètica, el rebuig de Déu. L’ètica molesta, es considera contraproduent, massa humana, perquè relativitza el diner i el poder; es veu com una amenaça, perquè rebutja la manipulació i la submissió de la persona. I és que l’ètica porta cap a Déu, que està fora de les categories del mercat. Déu és considerat per molts financers, economistes i polítics, com no manejable, fins i tot perillós, ja que crida l’home a la seva plena realització i a la superació de tot tipus d’esclavitud. L’ètica permet crear un equilibri i un ordre social més humà; “cal donar de nou la seva merescuda ciutadania social a la solidaritat” ha dit el Papa. I cita St. Joan Crisòstom: “No compartir amb els pobres els propis béns és robar i llevar la vida. No són nostres els béns que posseïm, sinó seus” (Homilia sobre Llàtzer 1,6). Seria convenient realitzar una reforma financera que fos ètica i, al seu torn que comportés una reforma econòmica saludable per a tots. I recordà que els rics han d’ajudar els pobres, respectar-los, promoure’ls. Solidaritat desinteressada i retorn a l’ètica en la realitat econòmica i financera. L’Església anima els governants a estar veritablement al servei del bé comú dels seus pobles. Són lliçons de convivència i de fe viscuda en la realitat social, que tant preocupa