Per Sant Martí…

Mata el porc i tapa el vi, resa la dita popular. Encara que avui, amb les apostes excelses per les que es decanta el sector del vi i la mala premsa que té el porc i, de retruc, la mítica matança, no sembla que ningú estigui per mantenir la tradició del 11 de novembre que feia penjar la branca de pi damunt la porta dels cellers i convocar parents i veïns per ajudar a sacrificar els dos porcs que servien, l’un per fer quatre duros amb la venda dels productes obtinguts, i l’altre per omplir el rebost del mas de botifarres, tupines i pernil que permetien passar l’hivern en condicions. Amb l’afegitó del bullit de la caldera amb que tots eren obsequiats pel propietari dels garrins.

I és una pena. Perquè a força de reserves, criances i demès floritures exquisides relativament recents, hem acabat perdent el vi de cada dia que sortia a taula dins del flascó o el porró. O deixant-lo en mans d’un vi genèric arribat aneu a saber d’on, desprès de no se quantes mescles, i que, tard o d’hora, acabem sabent que ha sortit d’un tetrabrik. Com a força de pernils de bodega, embotits ja llescats, productes nous fruit del disseny i altres que es diuen tradicionals malgrat ser clarament industrials, hem acabat renunciant als productes del cansalader del poble.

Tot mentre ens omplim la boca de kilòmetres zero, productes autòctons, certificats sanitaris o enquestes que diuen quin és el plat preferit dels catalans.

No serè jo qui reclami el retorn a les catacumbes gastronòmiques de fa cinquanta anys. Però si que m’agradaria reclamar un xic més de seriositat a les administracions. Les primeres que semblen només interessades en segells i etiquetes. Ja va essent hora de recolzar de debò als artesans que planten, crien, pesquen, cuinen o conserven els nostres productes autòctons. No tant amb les ja esmentades etiquetes i segells, com amb mesures facilitadores de la seva feina i la seva comercialització. I controladores (àdhuc repressores) del frau i la trampa. Que no tothom va per la vida mostrant les cartes.