¿Per què fa por escoltar la veritat?

A una gran part dels éssers humans ens fa por enfrontar-nos a la realitat de les nostres accions, que porten a situacions desagradables. I encara el més greu es negar els fets, però tot i que un intenti d’evadir la responsabilitat amb mentides el subconscient sap la veritat; busquem formes de sepultar la vivència que en ocasions ens resulta insuportable. Per això ni tan sols podem lluitar contra els sentiments que ens ataquen d’improvís i que pretenem no saber. Per això més val lluitar cara a cara en el moment que els fets ocorren i als quals només podrem vèncer a la llum de la raó.

Per això l’acte de robar és un fet castigat per la societat i per la llei, des de l’existència de la humanitat, però què passa quan el furt és una conducta que no es pot evitar pel mateix responsable?

A l’impuls inevitable de robar se l’anomena cleptomania, que es caracteritzat per la dificultat recurrent per controlar els impulsos de robar objectes que no són necessaris per a l’ús personal o pel seu valor econòmic.

El fet que sigui un impuls impossible de controlar fa que sigui més fort que la persona, el que vol dir, que aquesta, pateix, i molt, un aspecte que solem oblidar-nos en aquest tipus de trastorns, sobretot pel dany que li causen a qui l’envolten.

El cleptòman té nivells d’ansietat molt alts, que sobrevenen a la conducta de robar i l’única manera que pot arribar a calmar aquesta angoixa és cometent l’acte, que tot i que és una cosa delictiva, es fa per qüestions emocionals molt més intenses. 

Una diferència també cabdal entre el cleptòman i un lladre és que el primer mai planificaria un robatori, el que significa que no és premeditat ni tampoc parlat amb més gent; és un instant de necessitat imperativa de descarregar el que el cos està sentint. Això fa presos als cleptòmans d’una sèrie de dificultats psicosocials importants: poden tenir problemes amb l’autoritat, poden patir rebuig per part dels altres, la possibilitat de crear vincles forts disminueix pel mateix, i com a efecte dòmino, pot haver sentiments de raresa, inadequació, tristesa, baixa autoestima, entre molts altres símptomes.

La cleptomania es pot confondre amb molts trastorns mentals, però si bé és cert que el robar per impuls pot ser símptoma d’altres desordres, això no vol dir que pel simple fet d’apoderar-se una mica dels altres, el diagnòstic adequat sigui cleptomania.

El robatori impulsiu pot ser part de trastorns com els alimentaris, addiccions, els obsessius-compulsius, bipolar i en casos més greus en psicosi, però per poder ser diagnosticat com cleptomania s’ha de complir amb altres punts com ara: el robatori no es comet per ira ni per venjança i no és en resposta a una idea delirant o una al·lucinació.

Reconèixer el problema és sempre el primer que s’ha de fer per solucionar-ho i, a més, es suggereix realitzar un exercici molt útil amb les persones que coneixen el seu problema: demanar que els acompanyin als llocs on es van realitzar els robatoris.

Finalment, es recomana practicar esport a l’aire lliure, tenir algun passatemps i mantenir relacions socials actives per no sentir-se aïllat.

La millor medicina per a les conductes impulsives i addictives és experimentar emocions intenses i positives que estimulin la sensació de plenitud.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.