L’espectacle lamentable de la imputació de la infanta Cristina per un delicte fiscal no ha fet més que esquerdar la imatge abans impol·luta de la monarquia espanyola. Des que teòricament el 23-F del 1981 el rei espanyol Joan Carles I va salvar Espanya del cop d’Estat va gaudir d’una molt bona imatge que va durar almenys fins fa un parell d’anys. Podríem datar el canvi de rasant en aquest canvi d’imatge en l’espectacle del rei en una cacera a Botsuana i a més acompanyant la seva molt probable amant. I per a més conya l’aniversari del dia en què es va proclamar la II República espanyola. Però la brutor de la imatge venia d’abans del cas Urdangarin que encara cueja i el que cuejarà. Una enquesta recent d’un rotatiu espanyol assenyalava que la monarquia era encara l’opció política preferida per la majoria dels espanyols però de forma ajustada i la gran majoria volien l’abdicació de l’actual rei. Veient l’espectacle de l’actual monarquia es veu una gran diferència amb altres monarquies del nord d’Europa. D’acord hem rigut molt amb les misèries de la monarquia britànica però no hi ha grans casos de corrupció. Als anys 80 es va enxampar al marit de la reina d’Holanda fent tràfic d’influències però sembla que ja s’ha esvaït. I que poc podem dir, per exemple de les monarquies sueca i noruega, entre altres o de la danesa.

Però per mi continua havent un fet inajornable. La monarquia és una forma de govern primitiva que apel·la a les tradicions més reaccionàries. Pot funcionar bé en casos com els que he esmentat però el seu rerefons és el mateix: una doctrina tradicional que emana de l’antiga convicció que hi ha éssers superiors per la gràcia de Déu o de la història i que només per la seva sang tenen dret a uns privilegis que no podem gaudir la resta dels mortals. Però aquí està la creu de les monarquies, de totes. Les que tenen més bona imatge és perquè els monarques fan la funció de líders del seu país i es limiten a fer quatre discursos insulsos i a no barrejar-se gaire o gens amb la política local. Són els representants del seu poble i han de ser impecables. Quan aquesta impecabilitat desapareix (i tots som humans) la seva funció trontolla com ha passat ara a Espanya. Però quan existeix aquesta impecabilitat només aguanten perquè són innofensius i perquè hi ha la la sensació que no s’ha de tocar el que no molesta. Però cada vegada més augmenta la sensació que la política republicana és la més racional ja que és la que més s’adequa a la democràcia. Sí, de moment, aguanten els reis que són més republicans però fins quan? El que tinc clar és que la monarquia natural és, per exemple, la marroquí o la d’Arabia Saudita i no la d’Holanda o Suècia però el problema de les primeres és que són injustes i lamentables i el de les segones irrellevants, cada cop més. I no sé que és pitjor.