Pep Plaza (Mataró, 1972) és un actor especialitzat en imitacions humorístiques que compta amb més de vint anys d’experiència en el món de l’espectacle: al teatre, a la ràdio i a la televisió. El seu puntal de popularitat arriba amb la imitació de Pep Guardiola que fa al programa de sàtira humorística Crackòvia de Televisió de Catalunya. Plaza ha combinat sempre la seva participació als mitjans de comunicació amb actuacions en directe a escenaris d’arreu de Catalunya i de l’Estat Espanyol. L’actor mataroní ha trobat que ara és el moment d’establir-se de manera fixa a un sol escenari i és per això que durant aquest mes de juny presenta ‘I ara què?’ al Club Capitol de Barcelona.

 

 Com és el teu nou espectacle teatral ‘I ara què’?

És una barreja de tot el què he fet durant tants anys. Tot i que la gent em té encasellat una mica per la imitació d’en Guardiola i alguns altres personatges com l’Albert Om o en Quim Monzó de Crackòvia i Polònia, aquí el què donem a conèixer és la meva vessant més teatral i musical, que és el que la gent no coneix. Llavors, el què miro de fer és un monòleg més teatral i, en una hora trenta, anar intercalant tota aquesta suma de coses

 

L’espectacle conté una bona dosi de música en directe. Explica’ns quina importància té la música en aquest nou projecte.

La importància de la música recau en què, tot i que no n’és el fil conductor, la meitat de l’espectacle té música. Això és així perquè vaig explicant coses que, tot i que algunes són reals i altres no, totes les explico a nivell personal, autobiogràfic. Durant l’espectacle explico que jo volia ser cantant, que volia ser músic i, a partir d’aquí, comencen a succeir anècdotes relacionades amb la música. No és un concert però vaig fent trossos de monòleg amb imitacions de cantants que van donant peu a una sèrie de gags.

 

L’espectacle sembla que és, doncs, un recull del què has anat fent durant la teva llarga trajectòria amb un bon nombre d’imitacions i també amb força música en directe. Ja hi cap tot això en una hora i trenta minuts?

Sí, jo crec que sí, que en una hora trenta ben resumida i ben concentrada hi cap. De vegades passa allò que veus que la gent riu molt i improvises i allargues una mica més però és molt bo saber tallar a una hora trenta. Fer una hora trenta de directe o una hora vint i que la gent no es miri el rellotge no és fàcil. Si aconsegueixes fer una hora trenta és bo saber-la tallar i que la gent es quedi amb ganes de més.

 

Per què decideixes impulsar aquest nou projecte al Club Capitol?

Per una raó molt senzilla. No pel què hi pugui guanyar a nivell econòmic perquè tots sabem que amb la pujada del 21% (d’IVA) -que val la pena recorda-ho- i amb la situació actual no és per guanyar-se la vida ni molt menys. Però sí que era una mica per respondre a la pregunta que tothom em feia d’“on et puc veure?” i que jo sempre responia amb respostes com “doncs has de venir a Sant Fruitós de Bages!” o “has de venir a Tortosa!”, indrets on no tothom em podia venir a veure. Doncs amb l’espectacle al Capitol aconseguia tenir un lloc fixe. Ja duc vint-i-un anys fent ‘bolos’ per Catalunya -i fora de Catalunya- i creia que era el moment de dir “ara ha arribat el moment de fer-ho”.

 

I per què ara?

Per què ho decideixo ara? En aquest moment? Doncs perquè quan en Guardiola plega, la gent no para de preguntar-me “i ara què faràs?”. I vaig dir “doncs mira ara vaig al Capitol i així em podreu veure”. Si el Guardiola no hagués plegat potser hauria estat un any més sense fer teatre. O sigui, no tenia una necessitat extrema de fer-ho però sí que la gent tenia moltes ganes de veure el què feia jo i una manera de mostrar-ho era així.

 

Els teus espectacles sobre imitacions t’han dut, com ens comentes, arreu del nostre territori. El públic és diferent segons el lloc on actues?

Sí… uns són més freds i uns altres no tant. A Andorra són diferents, allà són més fredots… Sobre el públic, jo de vegades dic en broma, als meus directes: “Nosaltres sempre ho fem bé, els actors sempre ho fem bé. El què passa és que hi ha públic bo o dolent i avui hi ha un públic bo”. Però això no és cert. El públic sempre és el mateix però el sentit de l’humor és molt diferent aquí Catalunya que a Madrid i, per tant, dins de Catalunya mateix hi ha diferents tipus d’humor. Has de saber trobar el punt. No sempre el trobem perquè de vegades el públic no riu les mateixes gràcies però això no vol dir que no els hagi agradat. De vegades no riuen tant però surten contents, animats i molt bé.

 

Quina és la imitació que fa riure més al públic que et veu en directe?

A la gent li fa molt de riure la imitació de Joan Gaspart, tot i que ara no estigui de moda. No és el que més m’agrada a mi però hi ha un moment en què faig un joc amb el tema dels pronoms febles i a la gent li fa molta gràcia. El públic riu molt, també, quan faig el Quim Monzó al gag de ‘L’amanida de l’hort’, un gag on explico que quan em poso nerviós pateixo un ‘monzoneig agut’.

 

I tu amb quina imitació t’ho passes millor? Tens algun personatge preferit?

No en tinc de preferit. M’agraden tots per igual. Preferit per preferit… sempre dic que m’agraden molt els que canten perquè a mi cantar m’agrada molt. Per tant, el Lluís Llach, el Tomeu Penya, el Serrat, el Sabina… m’agraden perquè són cantants. Pel què fa a la broma… imitar en Jordi Pujol és molt divertit perquè em permet fer un monòleg dins d’un monòleg. La gent és molt agraïda amb aquesta imitació. Riuen molt. Però, sigui com sigui, no tinc un personatge que diguis “aquest és el meu preferit”.

 

Hi ha alguna imitació que creguis que no acabes de clavar però que diverteix molt al públic?

Jo tinc un problema perquè, bàsicament, si hi ha alguna imitació que veig que no s’assembla al personatge real, no la faig. Perquè crec que val més fer cinquanta personatges i fer-los bé que fer-ne dos-cents i que n’hi hagi algun que diguis “Qui és aquest?”. Aleshores, dels personatges que interpreto potser en Ferran Adrià no el faig tant igual però a la gent li fa molta gràcia. Els altres són força fidels al personatge real però el què faig és donar-li un quart de volta a la imitació perquè el personatge sigui més exagerat.

 

Tens experiència a la ràdio, a la televisió i al teatre. Què és el millor de cada via de comunicació?

De la ràdio la imaginació i el poder arribar a qualsevol lloc en un moment sense ni maquillatges ni res… amb imaginació. Et permet crear situacions molt ràpides.

De la televisió la proximitat. Tot i que la ‘tele’ és una arma de doble fil perquè et pot donar molt o t’ho pot treure tot. És a dir, tu pots sortir fent una cosa que no és el què tu volies fer i la gent potser no et va a veure al teatre perquè diuen “Bah! Allò haig d’anar a veure?”. Pot passar.

I jo em quedo amb el teatre de sempre. El teatre o l’actuació en directe amb el públic. Perquè palpes la gent, la veus, rius, et pots fer fotos amb ells… Dels tres, jo sempre he dit que el teatre és el que més m’agrada.

 

Ens comentaves al principi de l’entrevista que el teatre no viu un bon moment. Què creus que s’hauria de fer per millorar el seu estat?

Doncs no ho sé. Jo suposo que aviat trauran això del 21 (per cent d’IVA) perquè això ha estat un invent que no ha sortit bé de cap manera. Perquè, si trobéssim que tot i amb ‘el 21’, la gent hagués seguit anant al teatre com sempre, hauria estat una cosa però és que l’IVA s’ha apujat al 21% i el públic s’ha reduït a un 50% o més. Per tant, jo crec que d’entrada s’ha de treure ‘el 21’ i que, a partir d’aquí, jo crec que la gent s’animarà una miqueta més. El què veiem és que, al final, el problema és que s’estan abaixant els preus, les companyies estan assumint ‘el 21’ i moltes d’aquestes companyies no poden acabar la programació en quant a dat es perquè els costa diners cada dia pujar a l’escenari i llavors és impossible.

Per Georgina Altarriba/ACPG / ACPG – Redacció