Pel baptisme som servidors de Déu i dels germans

El temps litúrgic del Nadal, que aquest diumenge es clou amb la festa del Baptisme del Senyor, és breu però molt intens i lluminós. Ha durat dues setmanes enguany, però amb moltes festes al seu interior, que contemplem amb agraïment i estupor: Déu fet home en el si d’una Verge, el seu Naixement i la seva esclatant manifestació com a Fill de Déu en carn humana feble i misteriosa, l’aplec dels humils pastors i dels mags pagans, el compliment de les promeses. Ho fa Jesús, “a fi d’aixecar en ell el que havia caigut, de renovar l’univers i de retornar l’home perdut al Regne del cel” (prefaci II de Nadal).

¿I si ho llegim tot en clau de “servei”? En Crist tot és “servei”, donació de vida i de caritat. Al moment del seu Baptisme, quan més s’humilia com si fos un pecador, Déu revela que aquell home “és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mt 3,17). És el Servent de Déu que tot ho salva, com descriu el profeta Isaïes. La seva essència és ser Fill, engendrat pel Pare, des de tota l’eternitat, abaixat per amor, per tal de manifestar i comunicar l’amor del Pare i realitzar la redempció de la humanitat (Jo 1,1-18). Ell estima el Pare totalment, és U amb el Pare (Jo 10,30), diu allò que el Pare li ha ensenyat, i fa sempre allò que li plau (Jo 8,28-29). Viu despullat de si mateix per oferir les paraules que ha rebut del Pare. Ell mateix és la Paraula del Pare que salva el món, el reconcilia amb Déu i el recrea. Ell “omple de béns els pobres”, els béns de la salut, companyia, consol, reconciliació, pau… I ho fa, fent-se “carn”, amb un estil propi: la debilitat, la innocència, la bondat, que convencen. “Només l’amor és digne de fe”, deia Urs von Balthasar. Jesús comprenia la seva missió com un “servei”: “El Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots” (Mt 20,28).

I el nostre baptisme, ¿no ens ha fet servidors de Déu i dels germans? Per gràcia, tot cristià és “un altre Crist” (alter Christus). Nadal i Epifania ens fan veure que la missió del deixeble és fer present l’amor d’aquell Infant silenciós i necessitat que l’ajudin. El cristià és un servidor. No podem viure el nostre “servei” com un pur activisme (cf. Lc 10,41), sinó que ens cal cercar el més important i necessari, i aprendre a realitzar en concret la síntesi de ser “contemplatius en l’acció”. Probablement avui el més necessari és el testimoniatge sobre Déu, que reclama ser persones de pregària i d’unió amb Ell: servidors de l’anunci i el testimoniatge creïble sobre Déu. I alhora un testimoniatge que es fa servir generós en les mil i una necessitats que trobem entre els nostres germans, en el món que volem que aculli el Regne de Déu. Ho aprenem, aquests dies, de la Verge Maria i de St. Josep, humils servidors del misteri del Fill de Déu. Igualment ens hi ajuden els àngels, els pastors i els mags: anuncien, van, donen, pregunten, parlen, caminen, segueixen l’estrella… amb alegria. I així mateix els servidors de les bodes de Canà, que posen l’aigua, negant la seva pròpia voluntat amb una acceptació obedient de Crist i de la seva Paraula poderosa. I tot al llarg de l’Evangeli anem aprenent a preparar el sopar pasqual de Jesús, a estar ferms al peu de la Creu i a ser testimonis coratjosos de la Resurrecció.

Demanem la gràcia de ser servidors de Déu i servidors dels germans en totes les seves necessitats. Enviats de dos en dos, amb un estil evangèlic senzill i pobre, anunciant la Pau del Regne a tothom i a tot arreu. Agraïm el nostre baptisme que ens ha fet realment fills de Déu, i servidors seus en el Crist.