Patriotisme

Fascinant la presència del pare en aquest conflicte. Mesurable en termes gairebé diria matemàtics, sota formes ben diverses. I que sant Freud no m’ofusqui la lucidesa. De sempre s’ha fet servir l’oposició entre patrimoni (que ve de pare) i matrimoni (de mare) per exemplificar el tipus d’organització social que hem bastit. Un binomi ja de regust força antic, si més no a les societats occidentals, tenint en compte que han caigut mites com la dot de la muller, el sufragi masculí o la parella heterosexual i reproductòria. I ves per on, un terme repudiat per la modernitat europea a causa de les ressonàncies bel·licoses i, deien, reaccionàries que té, ressorgeix amb força al segle XXI: el patriotisme.

Però no solament en forma d’autoafirmació, com es pot comprovar en articles d’opinió i xarxes socials. El padró a partir del qual s’haurà d’elaborar el cens que permetrà llistar els votants també és un derivat del pater llatí. Igual que el paternalisme amb què durant anys i panys ha estat vista la reivindicació catalana des de l’altiplà, així com des dels sectors més hispanocèntrics del Principat. Els quals, veges tu, sovint coincidien amb membres d’un estament que amb el seu nom ho diu tot: la patronal. Finalment, la conducta cínicament anticatalana que manifesten molts homes públics del poder espanyol ens permet afirmar que no fan declaracions o aproven lleis sinó que més aviat en perpetren, un derivat antic relacionat amb la funció religiosa i cerimonial del terme.

Una altra comparació que s’ha posat de moda per explicar el procés és la de la muller que vol abandonar el marit, amb una segona versió, la del fill que marxa de casa. Lligant-la amb la visió patronímica de la història (el patronímic és el nom, propi o de família, que es deriva del del pare), la metàfora seria que aquest fill ha decidit canviar de pare, en el sentit mitològic del terme: el progenitor com a divinitat i model. Així, els patricis que foren la Lliga Catalanista avui són el Cercle Català de Negocis, que lluita a la trinxera contrària de la d’en Cambó. Aquella casa pairal aïllada i poc donada a fer-se amb el veïnat, d’on se suposa que prové l’esperit català barretinaire i poruc, ha estat substituïda per una germanor de classes i d’origen que recorda el comparatge alguerès, un lligam d’amistat indestructible que et permet tractar el teu amic de compare. Per això, en termes psicoanalítics podríem assegurar que l’alliberament nacional és una mena de parricidi, fase, ja ho sabeu, absolutament imprescindible per atènyer la vida adulta.

TOTES LES NOTÍCIES