Periodista argentina de naixement, Patricia Gabancho viu a Catalunya des de l’any 1974.

Què és el que et va motivar a conèixer, estimar i sentir-te part de la cultura catalana?

Jo ja vaig venir amb consciència catalana. Amb tot, el fenomen català estava molt mal explicat, era molt desconegut, un misteri. Penseu que ens trobàvem en el “pleistocè” (no hi havia Google, ni Internet…), era una època molt difícil. A la primera entitat catalana que vaig anar em van deixar un llibre sobre la història de Catalunya de Ferran Soldevila, sense cap tipus de condició, ni control, ni res a canvi… i vaig sortir d’allí pensant “aquesta gent té una causa”. Em va colpir aquesta actitud tan desinteressada i oberta.

 

Què et va permetre conèixer això?

Vaig descobrir la cultura sense estat més potent del món. No hi ha cap cultura d’un poble sense estat propi que sigui tan diversa ni profunda. Això em va seduir moltíssim.

 

Com vas anar-te implicant en aquest procés?

Quan jo vaig venir l’any 1974 la societat era molt permeable, perquè eren nuclis molt petits. Tot era molt reduït, molt clandestí. Coneixies un parell de persones i ja gairebé estaves situada, no en el món del poder que discorria per altres llocs, però si en el món cultural.

 

Pel que dius, ara que el fet català es troba en un moment “més dolç” i més majoritari, és més difícil, no?

Cert. Actualment, arribar a primera fila és força complicat. Hi ha molts més filtres. Tot està més organitzat i estratificat, cosa que fa que des de fora fins al centre triguis molt més. Si es que hi arribes.

 

En el teu discurs del fet nacional, parles molt d’actituds.

Sí. Penso que el que és important en un immigrant no és pas del lloc d’on vingui o què conegui de la cultura d’acollida, sinó la seva actitud. És a dir, has d’estar molt obert a dir “vaig a un altre món”, no cal que deixis al darrere res que sigui teu, no cal que deixis al darrere més del que físicament no pots transportar. Tu continues essent el que ets, però has d’estar disposat a incorporar un altre ésser, que és el ciutadà del país on has anat a parar.

 

Què vol dir això?

Doncs, una impregnació cultural, lingüística… perquè sinó et quedes en el gueto, que és una opció, però molt empobridora.

 

Actualment, fruit de les darreres onades migratòries, es diu que a Catalunya es parlen moltes llengües…

Jo crec que això és una fal·làcia. De fet, se’n parlen dues. El problema aquí és el mantenir l’hegemonia catalana en el tronc central de la societat i deixar que les perifèries s’organitzin i s’acomodin com puguin. Ara bé, si la perifèria castellanoparlant assoleix l’hegemonia… aleshores estem perduts. De moment no ha passat, però.

 

Explica’t…

El tronc central, el que fa funcionar Catalunya encara parla català. De la perifèria pots passar al tronc central però amb el peatge d’aprendre el català. Aleshores al tronc central hi ha gent de tot arreu, però tots catalanoparlants. Aquesta és la gran batalla: l’hegemonia cultural només es disputa entre la cultura catalana i l’espanyola.

Si jo no hagués parlat català, la meva vida hagués estat totalment diferent. Jo el món castellà, argentí… no l’he perdut. El que passa és que he guanyat el món català. Si tu no parles català, aquest món no hi ha manera de guanyar-lo. En aquest món es viu parlant català i si no parles català en quedes fora, i aquest és el tronc central de la societat. És el lloc on hi ha el talent: el talent parla català.

 

En aquest sentit, com interpretes la proposta del president del CONCA quan manifesta que cal replantejar-se el tema de la llengua espanyola com a cultura catalana?

És una solemne tonteria, i m’estranya que algú que té una responsabilitat cultural com és la presidència del CONCA, una de les tasques del qual és la d’inspirar polítiques culturals, digui una “boludez” com aquesta. Literatura espanyola però cultura catalana aquest sandvitx no es pot fer enlloc. Si és literatura espanyola… és cultura espanyola.

 

Per què es donen aquestes situacions?

El que passa és que a Catalunya hi ha una realitat bicultural. Per què els de la cultura catalana li hem de donar un premi a algú de la cultura espanyola en un moment en que tenim una disputa en termes desiguals d’hegemonia.

 

L’UCE, què representa?

A banda de la tasca acadèmica, que sempre és molt interessant per als alumnes, per al professorat, per als visitants… establint contactes que no estan habitualment a l’abast, destacaria dos aspectes:

Per una banda hi ha el debat candent de cada any del nacionalisme, del sobiranisme i sobretot de d’independentisme, que vénen aquí a debatre els seus conflictes. L’any passat va ser sobre la unitat, enguany passa per pacte fiscal o independència, i per l’altra és la comunió entre la gent dels diversos Països Catalans, un contacte que no tenim de manera habitual. No ens trobem gaire, la gent viatja poc i aquí ens trobem tots. Ambdues coses jo crec que són molt positives.

 

Per acabar: Pacte fiscal o independència?

Jo, independència. I si la gent vol lluitar pel pacte fiscal la manifestació ha de ser clarament independentista perquè és l’únic element de pressió que Espanya pot escoltar.

Per Ens de comunicació / ACPG – Redacció