Paternitats dubtoses i educació qüestionada Like father, Like son/De tal padre, tal hijo del japonès Hirokazu Kore-eda segueix explotant amb delicadesa i subtilitat els lligams dins de la família, territori propens per la circulació de sentiments i emocions. Planteja un punt de partida d’enorme poder dramatúrgic al presentar una situació d’infàncies creuades que qüestionaran les relacions paternofilials establertes. Dues famílies antagòniques, dos models de vida diferents reben una sotragada el dia que els anuncien que els seus respectius fills han estat intercanviats a l’hospital on van néixer. Hi ha una lectura social immediata i evident quan planteja el món de la riquesa i el del treball a través d’aquestes dues famílies oposades.

Però més enllà d’enfrontar una educació elitista amb transmissió de valors com l’èxit i el triomf social enfront d’una educació més senzilla i amb valors de família, el que busca Kore-eda és anivellar la situació, igualar les dues famílies enfront d’un conflicte idèntic. Les dues famílies s’enfrontaran al mateix dilema quan es posen en entredit els lligams de sang i es posa en qüestió la paternitat. S’obra un pràcticament irresoluble interrogant quan cal entendre qui és el fill vertader, el fill natural o el fill que has educat, en una situació semblant al dels fills adoptats. Un autèntic trasbals, una situació impensable que trastoca l’ordre de cada casa.

La grandesa de Kore-eda és que sap imprimir un aire de simplicitat a les històries que li agrada explicar sobre les fluctuants relacions personals dins del cercle familiar. És un fabricant de melodrames vellutats i suaus gràcies a una realització transparent i neta capaç de desvetllar emocions primàries. Encomana una sensació de sensibilitat i senzillesa quan s’enfronta a la complexitat encara que en la present ocasió corre el risc de caure sovint en una enfocament massa ingenu o innocent. Però és que no podem oblidar que el director japonès dona tanta importància als adults com als infants, identificant-se indistintament amb tothom.Els laberints de la ment acaben en les febleses de l’esperit En una edició marcada per un pronunciat accent francès en el conjunt del festival retrobem la presència familiar del realitzador Arnaud Desplechin que retorna a la secció oficial després de Un cuento de Navidad (2008). El director francès presenta la seva primera pel·lícula rodada en anglès Jimmy P.(Pshycotherapy of a plains indians) a partir de la història verdadera de Jimmy Picard (Benicio del Toro), un trastornat soldat nord-americà de ètnia Blackfoot que pateix terribles maldecaps al retornar a casa després de ser desmobilitzat a la 2ª Guerra Mundial. El soldat retornat serà ingressat en un hospital militar per ser tractat d’una alteració psicològica de difícil diagnòstic fins que serà derivat a les mans de l’antropologista francès especialitzat en ètnies indígenes Georges Devereux (Mathieu Amalric) A partir d’aquest moment comença una teràpia per explorar els intricats laberints de la ment del pacient i reprendre els camins i les vivències del seu passat. La pel·lícula esdevé aleshores una fluida i harmoniosa successió de trobades il·lustrades amb fragments dispersos com somnis, infància, família o vida de parella que ajuden a reconstruir i entendre finalment l’arrel dels sofriments de Jimmy.

En aquesta cadència de sessions i trobades neix també una familiaritat i complicitat entre pacient i doctor. El ritme de les confessions amicals, en paral·lel al buidatge dels racons de la memòria, crea un clima estranyament assossegat que inunda tota la pel·lícula. I, al capdavall, emergirà una simptomatologia més propera a les ferides de l’esperit com potser una paternitat descuidada. Li podíem retreure al film de Desplechin la sensació de que no pot desprendre’s d’un encotillament en els canons d’un cinema més comercial que l’acaba constrenyent. Així no pot abstreure’s tampoc de perfilar un personatge com Devereux sota els motlles de l’estereotip del professor excèntric, lluny de l’academicisme dels companys, que el fa doblement atractiu i simpàtic pel públic. De la mateixa manera, la pròpia realització es contagia d’un estil clàssic pulcre i formal, igual que l’ús d’ingredients de thriller psicològic, una mica a l’ombra de Recuerda d’Hitchcock. Un viatge tant llarg pels rebrecs de la ment per acabar parlant de la simplicitat de les emocions primeres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada