koreedaLike father, Like son/De tal padre, tal hijo del japonès Hirokazu Koreeda, premi del Jurat del Festival de Cannes, segueix explotant amb delicadesa i subtilitat els lligams dins de l’entorn familiar, territori propens per a la circulació de sentiments i emocions. Planteja un punt de partida d’enorme poder dramatúrgic al presentar una situació d’infàncies creuades que qüestionaran les relacions paternofilials establertes. Dues famílies antagòniques amb dos models de vida diferents reben una forta sotragada el dia que els anuncien que els seus respectius fills han estat intercanviats a l’hospital on van néixer fruit d’una confusió.

Hi ha una lectura social immediata i evident quan planteja l’oposició del món de la riquesa i el del treball a través d’aquestes dues famílies oposades. Però més enllà d’enfrontar una educació elitista amb transmissió de valors com l’èxit i el triomf social enfront d’una educació més senzilla amb valors com l’austeritat o el caliu familiar, el que busca Koreeda és anivellar la situació, igualar les dues famílies enfront d’un conflicte idèntic, per fer-nos oblidar ràpidament del contrast entre classes. Les dues famílies s’enfrontaran al mateix dilema quan es posen en qüestió els lligams de sang i es posa en entredit la paternitat respectiva provocant un trasbals que trastoca l’ordre intern i l’estabilitat de cada casa.

Aleshores s’obre un interrogant pràcticament irresoluble, el vertader dilema de la pel•lícula, i és quan cal discernir quin és el fill vertader, el fill natural o el fill que has educat com a teu, en una situació semblant al dels pares adoptius. Un autèntic trasbals que trastoca l’ordre intern i l’estabilitat de cada llar.

La grandesa de Koreeda és que sap imprimir un aire de simplicitat i lleugeresa a unes històries que es sustenten sempre sobre les fluctuants relacions personals dins de l’engranatge familiar, com ja ha demostrat en films tan preciosos com Nadie sabe (2004). És un fabricant de melodrames vellutats i suaus gràcies a una realització transparent i neta, despullada d’artificis, on la contenció és capaç de desvetllar emocions primàries, sentiments a flor de pell.

El director de Milagro/Kiseki (2011) encomana una rara sensibilitat i una poderosa senzillesa quan s’enfronta a situacions complexes i enrevessades que podrien desembocar fàcilment en el drama més estripat i altisonant. Encara que estaríem temptats en la present ocasió de fer-li una petita amonestació ja que sovint cau en una enfocament un xic ingenu o innocent. Però és que tampoc no podem oblidar que el director japonès dóna tanta o més importància als infants que als adults i en aquest procés d’identificació amb els infants tot queda amarat inevitablement d’una entranyable candidesa.

Per Joan Millaret Valls / ACPG – Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada