Passejant pels cementiris

Una frase d’un discurs del Papa Francesc em va impactar. Estava dirigida a la curia romana, a la qual criticava per la seva prepotència i arrogància i a la qual recomanava passejar més pels cementiris. El motiu era obvi: així sabrien que, en el fons, tots som mortals i s’ha de ser molt més humils perquè, al final, tots acabarem en una tomba. Curiós missatge, vaig pensar, en algú que creu en la vida eterna després de la mort. Però no sé per què m’estranyo ja que una de les recomanacions dels eclesiàstics catòlics als fidels durant força temps ha estat precisament aquesta. Passejar pels cementiris i tenir més present la mort perquè d’aquesta manera relativitzem més els problemes i els èxits de la nostra vida. Malgrat les matisacions estic força d’acord en el missatge. De fet, l’última vegada que el vaig sentir va ser en boca del psicòleg català Rafael Santandreu, que assegurava que una de les teràpies que recomanava als seus pacients és que pensessin més en el seu funeral. Santandreu deia que els demanava que s’imaginessin morts i que reflexionessin si els problemes que, en aquell moment, els semblaven tant greus de debò ho eren. Fora del context occidental es poden escoltar recomanacions similars en la tradició oriental. Un dels poemes més bells i clàssics d’un autor asiàtic del qual no recordo el nom parla de com aquelles grans cases que en una època van ser tant importants queden desgastades primer i en runes després. I amb el temps ningú ja recorda qui eren els propietaris que fa temps estan morts.
 
I fent aquesta reflexió les voltes de l’existència em va portar a un cementiri proper a casa meva. Vaig entrar per curiositat i avorriment i vaig veure les fotos dels difunts en la seva època d’esplendor. Hi havia representants d’algunes grans cases del país i la resta eren perfectes desconeguts, tots ells agermanats en el cementiri, en la mort. El gran patriarca i l’humil treballador tots estan allà. També vaig constatar la injustícia del destí: el mort als pocs anys per raons que desconec i aquell que va durar prop del segle. Però al final tots van acabar igual: sent menjar pels cucs o ve sent cremats. Tant és el final però va haver un final. I recordo com si les hagués escoltat avui les paraules del raper negre nord-americà que va deixar de ser traficant de drogues quan un camell rival el va disparar. Va sobreviure i va decidir canviar de vida i va triomfar, almenys econòmicament. Però sempre repeteix la mateix frase: “tots tenim una bala amb el nostre nom”. En el seu cas va ser literalment així i va sobreviure, en la gran majoria de la resta de la gent és metafòric. És a dir, la mort ens pot esperar a qualsevol cantonada, en qualsevol moment. Sí, el Papa Francesc té raó: hem de passejar més pels cementiris perquè quan sortim gaudirem més de la vida, amb més humiltat i potser amb més goig.

1 comentari

  1. Als cementeris, per mes que la guarnició, panteó, tomba,”nicho”,sigui diferenta tots i cad’un dels seus habitants están agermanats i igüalats. Cap pot portar-se res amb ell. Els cucs els menjaran els seus cosos, sense distinció de categoria social. Es trit que l’IGUALTAT hagi d’esperar al final de la vida per a ser una Realitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.