Passaport

La conversa entre el regidor cupaire Joan Coma i el fiscal de les preguntes surreals devia adquirir tons d’acudit quan l’un me l’avisa que li retira el passaport i l’altre li contesta que tant li fa, que l’any que ve ja en tindrà un de nou. Una mica com aquella picabaralla tuiteriana del “¿Qué pone en tu DNI?” en versió togada.
    Passaport no tindria més secret que el d’encertar a quin dels dos elements del mot l’adscriuen els diccionaris etimològics. Vull dir si va amb la família de passar o amb la de port. En tindríem prou de fer una llisteta ràpida de compostos semblants (passatemps, passavolant) per endevinar que la correcta és la primera. En aquests casos el que mana és el verb: torranassos, unflapipes, cantamanyanes…
    Però en realitat hi hauria una mica de trampa, perquè passar no és pas cap terme matriu: prové de pas (del llatí passus, derivat de pandere, ‘estendre’). Ara, és veritat que a l’hora de fabricar paraules ha estat força més productiu el verb que no pas el substantiu, des de mots tan corrents com passeig o passant a d’altres tan refinats com ultrapassar o passarel·la. Si us fixeu, observareu que aquests quatre han sorgit pel mètode de derivació habitual, és a dir, mitjançant afegitons per darrere (sufixos) o per davant (prefixos). En canvi, en els compostos com el que avui ens ocupa no hi ha categorització d’elements (una arrel que domina i uns afixos que en modifiquen el sentit) sinó adjunció: van al cinquanta per cent. I en això el verb passar és pròdig: a més del passaport (i atenció que no es tracta pas de cap port de mar ans de muntanya, que és per on es canviava habitualment de país. Només cal pensar en el coll o port que separa Portbou de Cervera, on antigament hi havia la duana franco-espanyola), tenim els clàssics passamuntanyes, passapuré i passamà i una sèrie de coses pintoresques que no sabem ben bè en què consisteixen: passavetes(‘agulla per a enfilar vetes’), passavant (‘permís de navegació concedit a un vaixell enemic, passa-racons (‘regle especial’), passa-rius (que és un ocell), passacavalls, passacorreu, passacamins, passafaves, passavila… El meu preferit, per això, és un d’aquells mots que sembla que els filòlegs introduissin al diccionari per riure una estona: passatú. Jo no l’he sentit dir mai (fa flaireta de segle XIX), però significa ‘cop fluixet i ràpid donat tot passant’. Com el que m’agradaria engaltar-li al senyor fiscal després que m’amenacés amb la terrible pena de no disposar de passaport espanyol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *