Tan a prop i tant lluny… tan sofert i oblidat…

Fa 31 anys que pujo sovint al Pas de la Casa. Fa 31 anys que conec la resignació de la vida de la seva gent… La climatologia i també el sentiment d’aïllament percebut de la resta del territori Andorrà, fa que sigui vist encara com un càstig…

A excepció, potser del Polisportiu,  de l’edifici d’habitatges socials i el petit tram de carrer que va a parar a la sortida, direcció França,  la resta del nucli urbà sembla estar igual des de fa massa temps, com si tot fos màgic, com si els dies no haguessin passat…

Faig meves les queixes dels seus habitants quan lamenten la indiferència que els envolta, cada vegada que se’ls promet millores acabades en res… Mentrestant, els carrers segueixen buits d’espais on poder veure jugar a la canalla o veure-hi asseguts als poc avis que hi viuen o persones amb mobilitat reduïda, desplaçar-se sense l’ajut de ningú…

El poble es queixa de l’enllumenat, de la pavimentació, dels preus que paga o de les taxes que se’ls aplica sense rebre res a canvi…  ¿Com s’explica, per exemple, que sigui més barat anul·lar una sanció de zona blava a la vila d’Encamp que no pas al mateix Pas de la Casa?… ¿potser això és part de la màgia?…

La particularitat del cens emfitèutic fa que fins i tot allò que compris no sigui més què el dret d’un cert temps, que no permet pensar a llarg termini a qui poder deixar, per sempre, una propietat per a la qual has estat lluitant tota una vida… perquè tot és màgic i Comunal…

Cada quatre anys se’ls parla, se’ls va a veure, se’ls assegura inversió pública, se’ls dona oxigen a tenir esperança a que el seu nivell de vida s’iguali a la resta del territori… però no… segueix nevant, fent Sol i, a vegades s’enganxa la boira que puja de l’Ariège, recordant-los que son diferents perquè la barrera del Port  els aïlla i l’obertura del Túnel només és possible amb diners…

Estimat Pas de la Casa… tan a prop i tant lluny… tan sofert i oblidat…