Partidisme

La formació de mots és un fenomen paradigmàticament humà. Més enllà de la bertranada (és evident que les bèsties no poden formar-ne, de mots), vull dir que el sistema que cada codi lingüístic s’ha empescat per acomplir aquesta necessitat bàsica reflecteix alguna cosa essencial de la comunitat d’on ha sorgit. Els fills de l’imperi romà fem servir primordialment, encara que no exclusivament, l’addició de prefixos i sufixos, que si t’ho mires bé és una cosa molt mediterrània. Amuntegament sovint improvisat i encara més sovint contradictori, perquè un prefixet de no re pot convertir el compost al qual s’anteposa en tot el contrari del que era i un oportú afegitó el pot desviar vers un sentit nou.

Aquesta cabòria tan banal m’ha vingut al cap repassant la llista de germans i cosins del partidisme, que és frondosa. Fills tots de part, hi abunden verbs com repartir, compartir i impartir, al costat de sospitosos habituals com partida, partió o partitura. En una família tan nombrosa tampoc hi poden faltar els exotismes, com és el cas de sexpartit, que encara que significa ‘dividit en sis parts’ no deixa de disparar-nos la imaginació cap a significats molt més animats (i atenció al detall: disposem de bipartit i bipartir, tripartit i tripartir, però ni tetrapartir ni pentapartir… Com si la gramàtica mateixa ens digués ‘No partiu més que això ja serà can pixa). I finalment, oposicions frontals com les que us deia: parcial/imparcial, compartir/descompartir, partible/ impartible…

El partit, doncs, és l’antònim de la unitat (no us heu parat mai a pensar per què un partit de futbol, de bàsquet o del que sigui, es diu així, ‘partit’? Doncs perquè està dividit en dues parts, amb un descans entremig. Si no, potser seria un ‘unit’, o vés a saber). D’on es dedueix que el partidisme és una doctrina o pràctica destinada per definició a fer impossible la unitat. Si parteixes ja no pots preservar el tot. Una mena de ‘divideix i venceràs’ autoaplicable. Traslladant la imatge etimològica, part seria l’u, la unitat, l’àtom d’on es desprèn el significat, i els derivats serien els partits, més o menys formals o pintorescos (quin fóra l’objectiu electoral del sexpartit?) i més o menys oposats entre si. Oi que no cal explicar-la més?

[A propòsit de partidisme, una altra caborieta un poc menys banal. Últimament també sentim parlar molt de tacticisme, però es tracta d’un mot nou, sense entrada al diccionari. El Termcat el té en llista d’espera. Ja seria una bona llàstima que el procés s’apuntés el dubtós tanto d’aconseguir-ho]. Bon nadal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.