Parlar amb els morts

En els darrers temps he conegut persones que m’explicaven que parlaven regularment amb difunts. En un cas era el pare que havia perdut la filla petita i m’assegurava, convençut, que ella es comunicava amb el seu progenitor des de l’altra vida. I el més curiós és que li enviava ànims. El propi pare m’explicava que no havia superat un cop tant dur i que encara es negava a creure-ho. L’altra persona era una dona que havia perdut fa una dècada el seu pare i, de tant en tant, tenia la necessitat de xerrar amb ell, tot i saber que no li respondria. En el primer cas la persona es creu de debò que parla amb l’esperit, en l’altre no. Però el cert és que tant fa si creiem que les converses amb aquests esperits són certes o no (aquest darrer cas és el meu), ja que demostren que tenim necessitat de resoldre temes pendents amb els qui ja no estan amb nosaltres. I també demostra que fràgils i vulnerables som i com no podem soportar massa pèrdues. Perquè la vida sovint és una pèrdua. Perdem éssers estimats i certeses mentre fem el nostre camí que té un final ineluctable: desapareixem. Només resta saber quan i com. De petit vaig perdre el meu amic imaginari i després altres familiars, més reals, molt més reals. I m’he anat adaptant com he pogut. I el mateix ens passa a tots. El més important no és que aquella dona que parla amb el seu difunt pare cregui que ho fa de debò, que no ho creu, és que necessita fer-ho. Perquè encara no  ho ha paït, si és que algun cop es paeix del tot una pèrdua com aquesta.

Hi ha savis que diuen que la nostra civilització és un pacte que fem amb els qui ja no estan amb nosaltres i als que li devem on hem arribat (per bé o per mal) i els qui encara no han arribat i als que li devem una vida millor. M’agradaria creure-ho. Com també m’agradaria poder creure que es pot parlar amb els qui ja no hi són. I també creure que aquells errors i mancances que vam cometre en el passat es poden resoldre. Tot i que sé perfectament que si no haguéssim comès aquell error o mancanca hauríem fet d’altres, ja que som, per definició, imperfectes. Potser pitjors que els que ens turmenten. Però sí que podem fer una cosa pels morts: recordar-los tant com podem mentre fem la nostra vida i ser conscients que no ens escaparem d’acompanyar-los. Algun dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.