Són molts els casos en què els pares no denuncien ni demanen ajuda per vergonya o per sentir-se responsables del comportament del seu fill o filla. Hi ha molts mites sobre això i sovint la resposta social és la de comptabilitzar els progenitors en els conflictes de la situació familiar, cosa que dificulta que demanin ajuda.
Afortunadament, en els nostres dies, el benestar, la seguretat i el funcionament familiar adequat està reglat i pautat per lleis que protegeixen els seus membres del malestar físic, psíquic i emocional. Les lleis no sempre arriben a temps per a evitar diferents tipus de violència, a causa d’una gran quantitat de factors. Tanmateix, una gran quantitat de professionals estudien i treballen per a evitar tota mena de violència a la família i a la societat en general.
En el cas dels pares que reben maltractaments per part dels seus fills, hi són presents les amenaces, els cops i les agressions verbals, entre d’altres. Aquest tipus de violència va arribant poc a poc, comença amb conflictes a través dels diners i l’economia, després pot passar per danys emocionals i, finalment, acaba en violència física.
Els fills són conscients del tracte agressiu que brinden als seus pares i del patiment que els generen al llarg del temps. Tot i això, els fills utilitzen la violència (psicològica, econòmica i física) com una manera de relacionar-se i vincular-se amb els seus progenitors.
El que crida l’atenció en aquest tipus de violència és que moltes vegades els pares tendeixen a normalitzar aquest tipus d’actuacions en els seus fills i a acceptar-les com a part de la vida.
Aquest problema genera a la família i als pares, sobretot, molt de dolor, humiliació, impotència i molta vergonya. De vegades aquesta dificultat es manté oculta per a cuidar la imatge i què diran de la família i dels seus fills. És molt important rebre ajuda professional per a trencar amb aquesta inadequada dinàmica de funcionament vincular i familiar.
La família és un sistema obert, és a dir, que és una mica més que la suma dels seus membres ja que, els canvis en un, influeixen inevitablement en la resta, i les causes i els efectes es confonen: l’efecte és també causa i la causa efecte.
Cal pensar que el fill agressor no és més que el «portaveu» de la problemàtica familiar, per la qual cosa la intervenció hauria d’abastar tot el sistema familiar, i no només el jove violent.
Aconseguir la implicació de tot el sistema familiar, com a agents actius de canvi, serà fonamental, cosa que implica passar de la idea «canviïn el meu fill/a» a «canviem tots».
En resum: Crec que és un tema molt difícil i a la vegada complicat. Quan ho veus des de fora, creus que a tu no et passarà, perquè consideres que educaries els teus fills amb un respecte a la família, però hi ha en ocasions aspectes que fallen. Penso que es necessari donar a aquest problema el tractament i la importància que es mereix.
Les conseqüències que es produeixen com a resultat d’aquest tipus de violència dels fills envers els pares generen patiment, malestar físic, emocional.