Pelo malo de la veneçolana Mariana Rondón arranca una meritòria Conxa d’Or en un repartit palmarès per un discret 61 Festival de Cinema de Sant Sebastià

La història Pelo malo de Mariana Rondón es centra en la mirada desafiadora infantil d’un nen de 9 anys, Junior, que es vol allisar un cabell de rínxols indomables per imitar un cantant de moda, provocant la creixent hostilitat d’una mare que sembla detectar-li tics d’homosexualitat. La suggeridora mirada de Rondón supera el simple entorn familiar desestructurat amb una mare sola que intenta recuperar la seva feina de vigilant de seguretat i ha de cuidar tant a Junior com al seu bebè, per traslladar aquest conflicte materno-filial a un context molt més ampli. Aquesta picabaralla entre fill tossut i mare atabalada es veurà condicionat per la força de l’entorn d’una massificada barriada popular degradada mentre les imatges de la televisió mostren rapades multitudinàries en solidaritat amb el líder bolivarià Chávez i els murals religiosos-patriòtics barregen cristos amb famosos revolucionaris. La simplicitat i austeritat de la proposta de la directora encaixa perfectament en un discurs en contra de la intolerància i en favor de la diferència, enmig d’una societat enfervorida i entregada al culte del president Chávez, coartador teló de fons.

  El mexicà Fernando Eimbcke aconsegueix la Conxa de Plata al millor director pel seu retrat minimalista i efectiu d’una adolescència trencadora a Club Sándwich

El director de Club Sándwich despulla d’elements superflus la seva pel·lícula centrada en la estada d’una mare sola i el seu fill en l’espai buit i impersonal d’un ressort de vacances en temporada baixa per retratar un altre trànsit a l’adolescència. Aquest motiu recurrent en moltes pel·lícules, es tractat aquí des d’un minimalisme absolut, tant de decorat de fons, com de personatges, com de situacions. Un degoteig callat de gestos i diàlegs aparentment intranscendents, banals, que acaben per erosionar els estables lligams matern-filials. Aquest procés gradual de trencadissa arriba envoltat d’una ironia implacable, una fredor expositiva i una distància desdramatitzadora que fa que allò que semblava una pel·lícula esquifida i minúscula, esdevingui finalment un conte moral, una faula alliçonadora.

 La pel·lícula La herida del debutant Fernando Franco triomfa per partida doble al rebre el Premi especial del jurat i el Premi a la millor actriu

El director sevillà debutant Fernando Franco ha dirigit una dura i inclement pel•lícula centrada en la vida d’una noia de 30 anys, Ana, conductora d’ambulàncies. Però la seva aparent normalitat es veu trasbalsada per un handicap que no li permet relacionar-se amb comoditat amb les altres persones. Ana pateix un Trastorn Límit de Personalitat que l’aboca a la ingesta compulsiva d’alcohol o a autolesionar-se, unes pautes de conducte autodestructives que li impossibiliten la vida al costat dels que estima. La interpretació colpidora que Marina Álvarez fa d’aquest personatge amb desordre de personalitat, un personatge extrem, al límit, l’ha fet mereixedora del premi a la millor interpretació femenina.

 El català Pau Esteve Birba guanya el Premi a la millor fotografia pel seu elegant treball a Caníbal de Manuel Martin Cuenca

Caníbal de Manuel Martin Cuenca ha estat la pel·lícula espanyola més agosarada temàticament i estèticament de la secció oficial del Festival de San Sebastián. Aquesta inusual proposta s’acosta al retrat d’un sastre antropòfag granadí, interpretat per un estirat i escultòric Antonio de la Torre, finalment commogut per la bellesa i la innocència d’una noia romanesa, germana d’una veïna que ha matat i s’ha cruspit. En una societat tancada i tradicionalista como pot ser Granada ha germinat la llavor del mal i Martin Cuenca –amb l’inestimable ajuda de Birba – ho explica amb una estilitzada sobrietat utilitzant plans fixes perfectament enquadrats en una estudiada pulcritud en la posada en escena que el fa privilegiar l’el·lipsi i el fora de camp prescindint de tot l’utillatge habitual en un gènere abocat als excessos i als efectismes. Un film contemplatiu, d’estirats temps morts, que esquiva doncs els llocs comuns del thriller o del film de terror escorats cap a l’acció i el suspens. En el seguiment d’aquest inquietant i fràgil monstre caníbal s’aposta per un format més proper al del torbador conte adult centrat en un home impossibilitat d’estimar en el que és una nova reformulació del mite de la bella i la bèstia.

 Les situacions estrambòtiques i els diàlegs absurds de la sàtira política francesa Quai d’Orsay de Bertrand Tavernier la fan beneficiària del Premi al millor guió

El veterà director francès Bertrand Tavernier s’enfronta de forma inèdita al format de la comèdia inspirant-se en la historieta gràfica Quai d’Orsay de Lanzac i Christophe Blein per dur a terme una crònica corrosiva i sarcàstica de les interioritats del poder i, concretament, de la política oficial francesa. Aquesta aproximació a les altes esferes de la diplomàcia francesa s’ha centrat en un seductor i carismàtic personatge d’incontinència verbal, Alexandre Taillard de Vorms, ministre francès d’afers exteriors inspirat en el ministre autèntic Dominique de Villepin -. Aquesta esbojarrada i frenètica història arranca quan el ministre contracta un jove perquè escrigui un discurs geopolític sobre les hegemonies mundials al món per ser llegit a l’assemblea general de la ONU. El to delirant i esperpèntic de la gestació del discurs del ministre al món per passadissos, cambres, personatges i situacions ben kafkianes ha fet possible que els guionistes d’aquesta adaptació cinematogràfica Antonin Baudry , Christophe Blein –autor també del còmic homònim- i el mateix director Bertrand Tavernier fossin reconeguts amb el Premi al millor guió.

Jim Broadbent guanya la Conxa de plata al millor actor pel seu paper de marit rondinaire i malhumorat a la comèdia amarga amb París al fons Le week-end

El britànic Roger Michel, especialitzat en els dominis de la comèdia romàntica i amable, fa ara una radiografia desencantada i agredolça d’un matrimoni desgastat pel pas del temps que intenta recuperar la guspira de l’amor retornant al romàntic París de la seva llunyana lluna de mel. Els jubilats Nick i Meg, desavinguts i rondinaires, que porten una vida de guitzes i retrets, conviuen plegats malgrat tot en una mena de cohabitació còmplice en què la dependència i la rutina enganxa més que les punyalades verbals que es llencen. Una comèdia crepuscular escrita brillantment pel narrador i guionista excepcional Hanif Kureishi que s’aparta prudentment de la celebració de l’amor recuperat consolatori per fer un retrat amarg i tendre alhora d’aquest matrimoni que recobra almenys un sentit de la llibertat sota un París més godardià que romàntic en què ressonen nostàlgicament els batecs d’una fonedissa Nouvelle Vague tot reproduint el moment inesborrable del ball al juke-box a Bande apart de Jean-Luc Godard. Jim Broadbent aconsegueix amb esforç el Premi a la millor interpretació masculina pispant-li la cartera als dos grans favorits espanyols, Antonio de la Torre per Caníbal i Javier Cámara per Vivir es fácil con los ojos cerrados de David Trueba.